Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimarts, 25 d’agost de 2015

El diari de les maduixes

Estimat diari:


De petita em van regalar un diari. No era ni massa gran ni massa petit. Les tapes estaven decorades amb unes maduixes ben vermelles que cridaven ser tastades, i en lletres daurades hi posava "Mi diario". Portava un petit cadenat amb una clau que no sabia ben bé on desar. Però el que més m'agradava d'aquell diari, eren els fulls blancs que em demanaven a crits deixar-hi la meva petja tintada. Em convidaven a deixar-hi escrits els meus secrets més íntims (si és que en aquella edat se'n poden tenir gaires...).

I m'hi vaig llençar com a oasi en el desert. No recordo massa bé què hi escrivia, imagino que el dia a dia, amb la família, l'escola... També recordo que al començament no hi posava el cadenat, però no sé quin va ser el moment en que vaig començar a fer servir la clau. Crec que va ser en el punt en el que vaig començar a sincerar-me amb mi mateixa. Perquè encara que menuda, també tenia les meves inquietuds i anhels, a la manera dels infants, però existien; i també, per què no, la meva intimitat. Tampoc sé amb exactitud (suposo que al rellegir-me) quan vaig decidir arrencar els fulls i cremar-los (produïnt gairebé una catàstrofe domèstica) deixant el diari ben escanyolit.

Aleshores no escrivia, com ho faig ara. Aleshores, només buscava un lloc on deixar-hi els pensaments, sense trobar el lloc exacte: un dibuix a plastidecor, una melodia tocada a l'orgue...

Amb el temps he trobat en la poesia, i també en la prosa, el lloc on abocar-ho. Inventant també, és clar, (la imaginació és vital) històries en les que cavalco a llom d’un cavall blanc, també personatges en els miralls dels quals, no voldria reflectir-m’hi. La invenció és un gran alleugeriment (potser el diari no hi duia maduixes). Però tornant a l'indret descobert... lletres amb les que plasmar pors, il•lusions o pures divagacions. Un lloc en el que dir, sense dir del tot. Un inacabable llibre de fulls blancs i maduixes, en el que la dualitat em permet deixar-hi el cadenat obert.

També recordo que de petita em deien que no parlava massa (encara ara m'ho diuen). I ves què havia de fer jo, si el meu cap estava a anys llum d'aquesta rutina, segurament volant per alguna pàgina en blanc d'algun bloc de maduixes sucoses. Qui sap, potser algun dia arribi a tastar-les...

                                                       
Fotografia: Lissy Elle

divendres, 21 d’agost de 2015

Desmedida

No es desenfreno
ni inconciencia,
ni tan sólo impaciencia,
es desmedida.
Peca más de ingenuo
el que mide sus palabras
que la coherencia
de vomitar vocablos
a la deriva,
salpicados de verdades
desmedidas.
El caudal de mis venas
es desmedido.
Mi existencia contigo
y sin ti,
también,
es desmedida.
No mido los placeres de la vida;
no abarcan mis manos
todo lo que siento,
aquello que sufro
que en proporciones
es desmedido.
Sí, quiero
en desmedida
de igual forma que odio
sin regla ni cartabón.
Grito a pulmón
y callo a voces.
Rasgo mi vestiduras
si no agoto mis ganas,
si no me agotan las nauseas
de hacer, de decir
lo que me venga en gana.
Porque todo en mí
no es que sea a lo grande,
pues no soy más que nadie.
Sólo me desbordo
ya que a bordo de mi bote
todo naufraga
por el peso del todo,
quizá también
por no izar el ancla.
Si calculo,
voy perdida.
Si planeo,
no soy.
Las estrategias
no van conmigo.
No lo persigo
ni tengo tiempo para enigmas.
El paradigma de la simpleza
se halla en la desbocada desmedida.
Porque no hay bocas que me callen,
porque no hay suficiente papel
para mi lista de nadas,
ni logaritmos que descifrar
para este afán desmedido
que nace en mí 
y no me cabe dentro.
Desmedida en quererte
a ti y todo
y en cualquier sitio.
Desmedida
en la justa medida
de la desproporción
y del disparate
hasta que la desmedida me mate,
se asegure y me remate,
pues la desmedida
aunque sufrida
tiene siete vidas.

Fotografia: Diana Dihaze

dimarts, 18 d’agost de 2015

El pacto

—Devuélvemela.
—Hiciste un trato.
—Pero yo no sabía de la envergadura de estar sin ella...
—Cuando pactas con el diablo no hay marcha atrás.
—Pero es que vivir sin alma es como morir en vida.
—Lo siento, amigo, pero la muerte ya no está a tu alcance.

Imatge de la xarxa

dissabte, 15 d’agost de 2015

La capsa de la felicitat

Era un matí d’un dilluns festiu, així que va decidir anar a fer un volt als Encants, ja que feia molts anys que no hi anava. Després de recórrer gairebé tot el mercat va anar a fer cap a una parada d’antiguitats que tenia un toc de misteri en la que la venedora semblava extreta de l’atracció de fira del tren de la bruixa.
Els seus ulls van anar a parar a una capseta de fusta molt senzilla, amb l’única decoració d’un ribet que feia una sinuosa sanefa daurada, però que tenia una mena de magnetisme que l’atreia. Quan va preguntar pel preu, la ‘bruixa’ es va quedar un instant callada (mentrestant ella feia grans esforços per no quedar-se-li mirant l’enorme berruga del seu nas) per després dir-li:
—No val res, queda-te-la, és per tu. Aquesta capsa fa anys, molts anys, que està en aquesta parada i ningú l’havia volgut. És la capsa qui t’esperava i qui t’ha triat a tu. A més, has de saber que és màgica i que té la particularitat que compleix un desig, un de sol. Ara t’explicaré com funciona, així que para atenció —estava realment perplexa però no la va interrompre —. Aquesta nit, has de deixar la capsa màgica sobre la tauleta de nit. Has d’escriure en un paper allò que més desitgis, ho fiques a dins i la tanques. A l’endemà, només llevar-te i encara amb els ulls tancats l’has d’obrir. I quan obris els ulls, el teu desig s’haurà complert.
Ella no creia en bruixes ni màgia ni res que no fos tangible, però no podia evitar tenir alguna mena de dubte i d’il·lusió posada en aquell objecte misteriós que tant l’atreia. Així que, un cop a casa i amb la capsa ja de la seva propietat,  en arribar l’hora d’anar a dormir, va deixar les sabatilles als peus del llit, i va pensar que no perdia res en seguir les instruccions de la bruixa; va apuntar en el paper el seu desig, va ficar-lo a la capsa que va tancar, i es va posar a dormir.
Aquella nit no va somiar res de res, que ella recordés, però el primer pensament, només despertar, va ser la capsa de fusta. Així que, encara amb els ulls clucs, va obrir-la mentre pensava en el seu desig: “quan obri els ulls vull estar allà on es trobi la felicitat”.
A l’obri-los, i tot i la seva incredulitat prèvia, va sentir-se una mica decebuda al veure que seguia a la seva habitació i que el desig no s’havia complert. Va llevar-se de mala gana i quan va anar a posar-se les sabatilles es va quedar ben parada al veure que als peus hi duia les xiruques que feia servir per caminar per la muntanya. —Me les deuria posar somnàmbula— es va dir, i no en va fer més cas.
Aleshores es va adonar que tenia una set gairebé extrema, així que va anar cap a la nevera a buscar aigua. I mentre feia una bona glopada i mirant-se els peus, va pensar que aniria a veure la bruixa a demanar-li alguna mena d’explicació.
S’havia quedat una targeta seva i posava que els dimarts estava en una parada d’una població propera, així que va agafar el cotxe i va anar-hi. Un cop va trobar la parada i quan la va tenir al davant li va dir que allò no havia funcionat i que li havia pres el pèl de mala manera. La venedora li va demanar que li expliqués amb detall com havia anat tot el procés. Una vegada relatat, la bruixa se la va mirar i li va dir:
—No te n’adones que s’ha complert el desig, o com a mínim la indicació més important per a fer-se realitat?
—Com pot ser, si vaig despertar-me al mateix lloc? I ara no em vingui amb allò de que ja sóc feliç allà on sóc, perquè no m’ho crec.
—A veure… M’has dit que vas anar a la nevera a buscar l’aigua per saciar la set; cert?
—Sí és clar —no sabia per on sortiria.
—Oi que si tens set vas a buscar aigua? No ho entens encara? Amb la felicitat passa el mateix: has d’anar a buscar-la.

Va abaixar el cap i va mirar-se els peus amb les xiruques. Tenia un llarg, llarg camí per recórrer...

imatge extreta de la xarxa