Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

diumenge, 25 de maig de 2014

El senyal

Com un rellotge, cada dimarts a un quart de deu del matí acudia a l’entitat bancària a fer les gestions habituals. Una vegada finalitzades s’asseia al banc de la sala d’espera “amb vistes” als treballadors i més concretament amb bona panoràmica a la dona dels cabells pèl-rojos.
S’afluixava el nus de la corbata, obria el diari i se’l posava davant, just per sota el nas; de manera que podia mirar, pràcticament sense ser observat.

Puntual, a dos quarts de deu, aquella dona de pell translúcida i faccions gregues de perfecció àuria, es treia les ulleres i les desava curosament a l’estoig. Aquell era el senyal, l’avís que ell esperava amb delit des que el sol sortia per la finestra fins que emmotllava el coixí al vespre.

Un dimarts més, s’hi trobava palplantat un cop s’havia fet palès el senyal. Va empassar saliva, i amb alè contingut es va disposar a contemplar l’espectacle.
La dona observada va alçar el braç lentament. Amb gest delicat es va tocar el monyo que s’havia fet de manera desenfadada amb un llapis i que li donava un aspecte encara més atractiu, si és possible.
Va començar a fer lliscar l’Staedtler  per sobre els cabells sedosos, fins a desfer-lo del tot. Tot seguit van caure-li flocs de cabell per sobre les espatlles, suaument, com a càmera lenta. Una cabellera ondulada, vermella i flonja que desprenia olor a xampú de flors silvestres.
L’home estava totalment embadalit i s’afluixava encara més el nus de la corbata.

Va poder observar que un dels cabells, rebel, se li va quedar adherit a la comissura del llavi. (engelosia....)
De sobte, la dona sotjada va treure la llengua sigil•losament fins a apartar-se el pèl envejat. Aquell regalim de saliva li va provocar un gemec al voyeur novell. A l’adonar-se del seu descuit impulsiu, ràpidament va amagar-se del tot rere el diari. Les gotes de suor de l’esquena li feien pessigolles, ara al còccix.

Minuts després abaixava el diari, amb el pols menys accelerat. No hi era. Ja havia marxat a esmorzar. Va esperar uns minuts més a recuperar-se.
Quedava menys pel dimarts següent...


 

18 comentaris:

  1. Dimarts que ve, l'home del diari que puja i baixa haurà de fer el cor fort i dir alguna cosa a la pèl roja. No pot ser bo tanta saliva malaguanyada. Ni que li estrenyi la corbata.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. No creguis, Fita; diria que l'home del diari en té prou així. En tot cas li hauríem de preguntar, dimarts que ve...

      Gràcies!

      Elimina
  2. M'agrada.
    Perdria l'encís si li parlés. la imaginació és més potent que la realitat frustrant.
    Segur que acabaría llegint el diari

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una possibilitat a tenir en compte. Crec, com tu, que és millor no arriscar-se. Sempre s'està a temps a llegir el diari...

      Un plaer la visita, Albert!

      Elimina
  3. Maredéusenyor...encara existeixen aquests homes?
    Chapeau pel relat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et veig molt sorpresa, Tura. Tot pot ser, tot pot ser... ;-)

      M'alegra que sigui del teu gust!

      Elimina
  4. Uis, pobre, li cal una bona empenta i potser aprendrà a estimar-la amb els seus defectes humans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé. Loreto. Diria que en aquest cas es tracta d'una ideal·lització, però no precisament de l'amor ni amb projecte de ser-ho. Tan sols és imaginació i... desig?

      Moltes gràcies!

      Elimina
  5. Em fascinen les pèl-rojes... encara que treballin a "LaCaixa". Ho has descrit tant bé que avui aniré a obrir-hi un compte. Podries dir a quina sucursal treballa?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No t'ho diré, pel teu bé; pel teu bé i el dels teus diners...
      Potser, assegut al banc del parc, hi trobes la teva pèl-roja particular donant de menjar als coloms. Obre els ulls, Octavi! :)

      Gràcies!

      Elimina
  6. Quines ganes de patir... jo no podria esperar cada setmana al dimarts següent, en eixos casos hi ha que atrevir-se i deixar el periòdic a un costat i dir-li alguna cosa.

    Mirar està bé, però parlar amb allò que mires encara està millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'has parat a pensar que deixant el diari a un costat i posant-s'hi a parlar, potser es trenqui aquesta màgia fascinadora? Que potser aquest encís s'esvaeixi precisament per voler adquirir més informació de la necessària? I si l'home del diari tan sols gaudeix d'aquest instant i no necessita més?
      Qui sap; potser només vol... mirar.

      Un plaer la teva aportació, Ximo! ;-)

      Elimina
  7. Sí què m'he parat a pensar-ho, sí... moltes vegades :) i de vegades en situacions així he preferit no arriscar-me. Però a la vida hi ha situacions on vols endinsar-te en la màgia, formar part d'ella, ser també màgia, no només espectador... i en eixes situacions m'he arriscat, vaja que sí!

    Ah, que no se m'oblidi: És un plaer llegir-te!

    Un somriure per a tu :)

    ResponElimina
  8. Va començar a fer lliscar l’Staedtler per sobre els cabells sedosos, fins a desfer-lo del tot. Tot seguit van caure-li flocs de cabell per sobre les espatlles, suaument, com a càmera lenta. Una cabellera ondulada, vermella i flonja que desprenia olor a xampú de flors silvestres.

    Me quedo con eso :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quédate con lo que prefieras. Es todo tuyo y de quien quiera leerlo.

      Un placer la visita, jordim! ;)

      Elimina
  9. Todos , antes o después , por un motivo u otro , aguardamos la llegada de ese martes , de un otro martes que nos desate ( eso si, solo para nosotros) el nudo de las agujetas y podamos correr descalzos o mordernos un labio mientras miramos de reojo por encima de la moral-a-moral de un periódico desgastado.

    Un abrazo sin periódico.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Todos , antes o después, por un motivo u otro... Ni moralidad ni amoralidad, tan sólo un momento de magia, un sueño, un cosquilleo.

      Un abrazo y tambien, sin periódico.

      Elimina