Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

diumenge, 2 de febrer del 2014

Rossa "tonta"

A l’entrada del teatre, un cartell anuncia una obra en la que ningú es para a llegir la sinopsi. La fotografia d’una dona rossa exuberant és suficient per a fer entrar al pati de butaques a l’espectador abduït.

S’aixeca el teló i davant del simple decorat d’una lona negra, la llum d’un sol focus es projecta sobre els cabells de la protagonista.

“No sóc cap rossa 'tonta'. Poster, ni sóc rossa.
Però tots s’entesten a veure el que volen veure, a creure el que necessiten creure, a combregar als prejudicis i agenollar-se a les consciències.

No sóc cap rossa 'tonta'. Potser, ni sóc 'tonta'.
Tot i que ja em va bé experimentar amb les cent cares i descobrir les mil conseqüències. Representar a aquella que mai seria i anar a dormir amb una rialla tímidament maliciosa una nit, i maliciosament tímida una altra. I tots contents, tots patèticament contents.

No sóc cap rossa 'tonta'. Potser, ni sóc qui et penses. Potser, ja ni sé qui sóc.
Un acudit dolent amb incòmode i fals somriure final.”

La dona rossa fa una passa endavant sobre l’escenari i es treu la perruca. Aplaudiments efusius de fons i, de cop i volta, un sufocant silenci.
Gotes de sang li regalimen pel cutis de porcellana fins a topar-li amb els llavis rosats i carnosos, propulsant esquitxos al terra on reposa una cabellera rossa, ensangonada a l’interior.

Cau el teló.

Fotografia: Rimel Neffati

'tonta' (castellà) = ximpleta, babaua, beneita


22 comentaris:

  1. Déu ni do quin final, no me l'esperava. M'ha agradat molt

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'ha sorprès, oi Loreto? És el que pretenia...
      M'alegra molt que t'hagi agradat. Gràcies!

      Elimina
  2. Molt bo!! M'has deixat sense alè al final

    ResponElimina
    Respostes
    1. Respira dona... :-)
      Gràcies per la visita, lectura i comentari, Sílvia!

      Elimina
  3. Un bon relat, des de l'engrescador principi fins el terrible final.
    Com que sóc un castany beneit, encara estic rumiant la diferència entre: "tímidament maliciosa una nit, i maliciosament tímida una altra".
    No és el mateix, però em costa...
    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, Xavier... sí que hi ha una bona diferència, però quasi que prefereixo que la rumiïs i que exprimeixis bé les neurones que tens sota aquest cabell castany més beneït que beneit que tens, per a que ho endevinis. Mira... ara he estat maliciosa i gens tímida! ;-)
      Gràcies Fita!

      Elimina
    2. Mentrestant em surten cabells blancs.

      Elimina
    3. Blancs? Això no és res... Quan se't comencin a caure, llavors t'ho explico.

      Elimina
  4. Nuria molt bo el teu relat i amb un final que no t'esperes

    ResponElimina
  5. Haurem de ser morenes intel·ligents, doncs. "a veure el que volem veure, a creure el que necessitem creure".

    ResponElimina
    Respostes
    1. El cas és que a mi m'agrada anar rossa... :-)
      S'agraeix la visita i el comentari, Helena!

      Elimina
  6. Sorprenent relat. Canviant de línia, m'encanten els girs a veure si de relats te'n veig més. Abraçades! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que s'ha d'anar tocant noves tecles, anar-se renovant i anar aprenent.
      Ja procuraré escrire més relat curt, Ari...
      Una abraçada!

      Elimina
  7. Sí que és un relat sorprenent i original. M'ha agradat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em satisfà que el trobis original i sorprenent, novesflors. Em satisfà i em fa contenta...
      Gràcies!

      Elimina
  8. Segur que deu ser molt bo aquest relat, però té de dir que jo no he entès un borrall del que dius, hahaha. Ho sento!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ais Vicent Vicent... Vols dir que no has llegit en diagonal? Va home, no ho sentis tant, i esforça't una mica.
      M'alegra tornar-te a veure!

      Elimina
  9. Bon final, i bona lliçó de tòpics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es podria dir així, sí...
      Gràcies per passejar-te per aquest racó, Josep.

      Elimina
  10. Una rosa es la primera victima de sus espinas y , también , quien primero viste su aroma.

    Un saludo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¿Víctima y verdugo? Posiblemente...
      Me ha gustado mucho la comparación y me ha dado que pensar. Gracias por ello, Jaime.

      Elimina