Desprendre’m

M’obriria en canal per desprendre’m...
...per desprendre’m d’aquest cos adherit a estranyes extravagàncies, estrambòtiques i extraordinàries sensacions; il•lusions?
M’obriria amb un punxó que arranqués terminacions, no tangibles, però intel•ligibles del capriciós destí; cretí!
M’obriria en canal i em desprendria de mi. De sensibilitats inaudites, focs roents, pells rasurades, protèrvies infinites.
M’obriria i no en deixaria res. Ni entranyes ni vísceres cruixents que deixen rastre als cors latents, raspant immutables migranyes.
M’obriria i ho trauria tot, deixant pas a la fredor, despreocupat de tensions, emocions, recòndits racons, idiotes pocions, ximplets, beneitons.
Agosarat qui s’aventuri s’exposi s’atreveixi a contradir un ferit cos obert en canal; ja no fa mal.
Valent? No; desesperat, encarcarat, trontollat de tot i res. Per déu... desfés!
M’obriria en canal per desprendre’m del pes...
... per desprendre’m del que se’m va donar i no em pertanyia; o era al revés?

Fotografia: Anke Merzbach

OoO BOMBOLLES OoO

Agraïments al poeta Fidel Picó, pel fet de poder col•laborar amb ell.
Un vegada més, un plaer més, escriure conjuntament i aprendre d’altres tintes.
Gràcies Fidel, ens trobem en pròxims versos!
(No oblideu fer un passeig pel seu magnífic bloc: http://fidelpico.blogspot.com.es/)

Omplo i em miro el cava.
Pul•lulen bombolletes entremaliades
que s’enlairen fins dalt de tot.
Es difuminen com els meus somnis.
Però ailàs!, abans ja he engolit el líquid,
i tot ell em penetra com una besada ardent.
I comencen d’altres somnis
que ballen per les venes a ritme de jazz,
resistint-se a l’embat de tanta realitat granítica.
Prou entremaliades les (meves) bombolletes...

M’omplo la copa de nou. Friso més i més quimeres!
Atanso els llavis a l’elixir del desig.
Pessigolles tafaneres em saltironen al nas.
Bombolles trapelles que em captiven,
movent-se prou a prop com per temptar-me.
Ara empasso, assedegat de jocs.
Coïssor a la gola.
Bombolles etíliques bullint-me la sang i les passions.

EBRI de somnis
EBRI de tu

  

Autors: Fidel Picó & MartinaH

La mare té les mans grosses

La mare té les mans grosses.
com gran el seu cor, trossets en bosses.

Com petit l’enuig amb enormes desastres nostres.
Com dolça la seva mirada, quan de vesprada ens tapava.
Com punyent la seva força amb veu de fada, estimada.
Com de bonica n’estava, quan ens besava, de matinada!

La mare té les mans grosses
per acariciar-nos el rostre.

La mare té les mans grosses,
com gran el seu cor, trossets en bosses.

Pintura de Vicente Romero

 

Per la mare...

Petons sortosos

Amb un petó t’he dit
que amb un no en tindré prou.

Amb un petó et dic
que et vull per mi sola, els dos sols, tan sols.

Amb un petó et diré
ves... no t’ho diré!
Si ho vols saber, esbrina-ho. Tasta’m.

(mal) dia

No és dilluns, però tinc un mal dia.
El cert és que el tenia fins que has vingut a rebre’m amb et teu particular (i acollidor) somriure.

La veritat és que avui ha estat un pèssim dia.
I tan sols tu, has pogut (i sabut) esmenar-lo, explicant-me les teves absurdes (i divertides) històries. (Em distreus de les crues realitats).

Avui ha estat un dia feixuc, tediós... un molt mal dia.
Però has entrat a l’estança amb el teu perfum de camp de roselles i m’has produït amnèsia.

I el cert és que avui ha estat un dia de merda.
Sort n’he tingut (i en tinc) de tu, que mentre m’arraulia (durant hores) a la dutxa, t’has assegut a esperar-me. Esperant pacient per assecar-me amb la tovallola, com a excusa per abraçar-me. (Ho necessito tant...!)

Avui, he tingut el pitjor dia.
Pitjor fins que he pensat (endevinant-ho) que me’l sabries millorar de totes, totes.

Avui, un mal dia; no sé si dilluns, dimarts...
Però creu-me; me l’has convertit en un immillorable divendres.
(Gràcies).

De silencis i mirades

Te’n recordes de quina va ser la primera vegada que vam gaudir dels (nostres) silencis? Pots arribar a recordar-ho?

Em refereixo a aquell moment, aquell primer moment en el que potser estàvem en una terrassa de la plaça. Sí, ja saps... Allà on fan aquells cornets de gelats cremosos, i que tant t’agraden. Els que xarrupes amb èmfasi, ja ho saps.
L’instant del que parlo deuria ser aquell en el que, sota una calor de justícia una tarda qualsevol d’un mes d’agost, ens menjàvem un gelat. Tu, just davant meu. Jo, tot just enfront.
No parlàvem. Però... ens miràvem.
No ho fèiem rient amb timidesa. Allò ja era una fase passada.
Aleshores, tan sols ens miràvem als ulls, no sense veure’ns-hi espurnes. No sense sentir el foc a dins.
He mentit... perdona. Sí que reia jo. Em feia gràcia mirar la gota de gelat d’stracciatella que et regalimava deliciosament per la barbeta. Aquella gota que em tornava golosa (per tu).

I ara em sap tan greu no recordar aquell precís instant en el que vam poder mirar-nos amb silenci...
Te n’adones que va ser un moment molt important? Crucial!
Més fort que besar-nos (això està molt vist).
Els nostres silencis, en canvi, i a banda de les sabudes confiances, ens impliquen, ens compenetren, ens fan ser un de sol.
Els teus ulls i els meus, fonent-se, formant una sola espurna de vida, la nostra vida.
Te n’adones que quan em perdo en la claror de la teva mirada, t’estic fent l’amor intensament?
I te n’adones que ens vam triar tu i jo d’entre tots els altres, que mengen gelat una calorosa tarda d’agost?
Te n’adones?



California, 1955 per Elliott Erwitt

Cançó: "Silencis" - Josep Thió i Lluís Gavaldà



Pel Lluís...

Delicada

“Ets tan delicada…!” em vas dir.
I ho vas deixar anar com qui exhala l’últim sospir de vida.
Em va fer gràcia pensar que em veies com una delicada flor a punt de ser marcida. Encara somric quan hi penso.
I vaig imaginar que no pot haver res més delicat que un pètal de rosa fresca sobre un llit de punxes.
I m’hi vaig veure dormitant plàcidament, recollida i guarida entre els teus braços. Tu a sota, protegint-me, suportant els talls de les punxes. Dessagnant-te per la meva delicadesa.
Quan hi penso... t’asseguro que no sóc gens delicada.