Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimecres, 5 de setembre de 2012

Inevitable egoisme

Egoista jo.
Egoista tu.
Egoista ell.
Egoistes tots.

I és que no existeix cap persona en aquest món que no sigui egoista. Tots ens movem pel nostre propi benestar físic, psíquic o emocional; pel nostre interès propi.

El sol fet d’ajudar a una persona necessitada, o no cal anar tan lluny, un amic que passa un mal moment; ajudar-lo ens proporciona benestar, ens fa sentir útils, ens fa sentir bé. És a dir que mentre ajudem, actuem amb la finalitat d’obtenir un benefici propi. Encara que ens sacrifiquem, encara que patim dolor en l’intent, l’última finalitat amagada o no, sempre és egoista.

Fins i tot, imaginant el cas més extrem, de donar la nostra vida per la persona que més estimem, succeeix el mateix. Segurament l’estimarem més que a ningú al món, potser fins i tot més que la nostra vida. Però si escodrinyem en el fons del propòsit descobrirem que donarem la vida perquè imaginar-nos la nostra pròpia sense ell/a se’ns faria insuportable. Vet aquí, una altra vegada el nostre egoisme. Un egoisme romàntic, si el volem anomenar així, però al cap i a la fi: egoisme.

D’altra banda penso que potser és impossible actuar d’una altra manera. Ja que darrere dels nostres actes sempre, inevitablement, per la nostra condició d’humans imperfectes hi haurà una, encara que sigui, minúscula i quasi imperceptible intenció egoista.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada