Delicada

“Ets tan delicada…!” em vas dir.
I ho vas deixar anar com qui exhala l’últim sospir de vida.
Em va fer gràcia pensar que em veies com una delicada flor a punt de ser marcida. Encara somric quan hi penso.
I vaig imaginar que no pot haver res més delicat que un pètal de rosa fresca sobre un llit de punxes.
I m’hi vaig veure dormitant plàcidament, recollida i guarida entre els teus braços. Tu a sota, protegint-me, suportant els talls de les punxes. Dessagnant-te per la meva delicadesa.
Quan hi penso... t’asseguro que no sóc gens delicada.

'Trepitjant' a Foix

I de sobte ho he vist clar, perquè ...“és quan dormo que hi veig clar”.

No sé si ho he somiat, si ha succeït en realitat o és tan sols una creença. Possiblement sigui un déjà vu. Però el que sé del cert i m’entusiasma, és la visualització nítida i alhora entre nebuloses, de l’anhelat esdeveniment.

Ens trobàvem algun dia futur, segurament llunyà.
I l’encontre era allà, on anys abans havíem planejat, entre rialles i seriositats emmascarades. N’havíem parlat una matinada de tantes, en les que se’ns feien curtes les nostres converses.

I anys després arribava el moment de la trobada davant del mausoleu, davant les paraules del poeta.
No era una frase cèlebre per a nosaltres, ni tenia una importància abrupta per les nostres vides. Però aquella successió de mots, de sobte havia format part de nosaltres i d’aquell destí immediat. Un moment precís que ens unia intensament,  per dur-nos davant d’aquell lloc concret, d’entre tot l’univers.
Una pedra al terra, en un escocell del barri 22@ de Barcelona amb la inscripció de la frase: “M'exalta el nou i m'enamora el vell'.
I va ser allà on et vaig veure d’esquenes, esperant neguitós el moment, després de tants anys d’imaginar-lo entre boirines.
I va ser allà mateix quan et vas girar i no et vaig deixar parlar. Et vaig trepitjar els mots com immediatament faríem després, sobre les paraules del mestre. “Trepitja suaument, per no trencar l’encís...” et vaig suggerir. I vas fer una passa endavant. Tot seguit em vas allargar la mà i a continuació vaig trepitjar-ho jo, delicadament com qui trepitja un entramat de flors de primavera.
I així va ser aquell moment nostre, el nostre moment; un instant intensament poètic, en el que va desaparèixer la resta per ser només nosaltres i potser també, la poesia.

No recordo res més. No sé quan ni com en vam sortir, ni tan sols el comiat. Tant se val, però. Duem la frase calcada als peus, per si ens hem de re-trobar algun dia.
Ja saps, si em busques... m’hauràs de descalçar.



C/Tànger 120 @22 Poblenou (Barcelona)

‘Clan imagine’

- Aquest poema ha estat escrit a dues mans, a dues plomes, conjuntament amb Fidel Picó, GRAN poeta que escriu la seva obra a http://fidelpico.blogspot.com.es/
Espero tornar a col•laborar amb tu ben aviat, F.P.! -


Sembla que vinguin d’altres contrades.
Com estrangers sobrevinguts,
éssers mutants, aliens als guirigalls,
o fugint dels exabruptes d’un món hostil,
ja els tenim aquí.
Diuen les bones llengües
que alguns escriuen, lletrafolls,
cerquen els somnis més recòndits.
Sovint miren les alçades,
“la lluna, la pruna vestida...” de príncep blau,
capten girafes negres, mars vermells...
Imaginen l’imaginable.
Somnien fins l’ insomni.
Posen flors a la solitud i als seus poemes.
Sembla que vaguin i siguin distants,
però a tu i a mi sempre ens piquen l’ullet...
Ja els tenim aquí, carregats d’estrelles.
De lluny se’ls veu arribar,
tot caminant de puntetes
per no despertar del son, dels somnis, insomnis...
Silenci! Vénen amb maletes plenes d’històries,
a punt de ser xisclades i espargides pels vents.
No ho sents? No els sents esgarrapar la lluna?

Autors: Fidel Picó & MartinaH

Cançó: Imagine - John Lennon

Elefant blau

La nena dels ulls tristos i pensaments d’aire vagava com ànima en pena pels carrers i carrerons de la ciutat.
Vista des de fora podia semblar que estigués sumida en els seus pensaments. Però realment no era així.
Si algú hagués pogut obrir el seu crani amb un diminut bisturí i hagués escodrinyat entre vísceres i idees, visualitzaria un espai buit només que omplert d’aire. Aire dens, però res més que aire.

I és que la nena d’ulls tristos i pensaments d’aire, feia temps que havia deixat de somiar.
Ella que va néixer amb el somriure del país de les orquídies negres i dels lleons amb plomes. Ella que quan trepitjava ho feia sobre brisa. Ella que quan dormia somiava i quan somiava existia.
En algun moment imprecís havia deixat de fer-ho i potser, de ser-hi.

Un dia la nena ex-somiadora passejava pels freds racons de la ciutat hivernal.
Mentre caminava, es mirava els peus i comptava les seves passes. Entretinguda en aquests afers i quan ja comptava la passa quatre-cents un, es va detenir de sobte. I és que davant dels seus peus s’hi havien aturat unes potes enormes. Va alçar la mirada i allà es va trobar palplantat un enorme elefant de color blau.
No podia creure el que veien els seus ulls. L’elefant se la va mirar, va girar cap i trompa endavant i va seguir el seu camí fins tombar a la cantonada.
Minuts després la nena va tancar la boca i va continuar el seu trajecte, encara embadalida amb el que acabava de veure.

Aquella nit va pensar en aquell misteriós ésser, i hi va somiar.

Dies després, sortint del forn del barri de comprar una baguette, va tornar a veure’l passar.
Aquesta vegada se’l va mirar bé, i es va gratar els ulls per cerciorar-se que no estava somiant. I (no) ho estava.
Tenia un caminar simpàtic... va pensar divertida.

I en les següents setmanes se’l va anar trobant quan menys se l’esperava (que eren pocs els moments en que això succeïa).

-Gènesi-

Hespèrides adobaren el terreny airós.
Ressorgiren les llavors màgiques i els embrions es forjaren a gran velocitat.
I per fi: els somnis; ara més vívids que mai. Esplèndids en tots i amb tots els sentits.

Va retrobar el camí d’anada al país dels somnis per acariciar els lleons amb plomes i olorar la delicada fragància de les orquídies negres.

I poc a poc els seus ulls van recobrar la felicitat.
Els seus pensaments van començar a fluir-li, a sortir-li del crani. Somnis suats pels porus de la pell, fins a escapar-se-li per les orelles (noves melodies per les seves oïdes) pels dits de les mans (podria escriure, sense parar, mil i un versos), pels peus (inventava, incessant, encisadores danses)... Explosió de somnis.

I així va tornar a ser la que havia estat, la que mai hauria d’haver deixat de ser, si és que... veritablement va existir?

  

Reminiscència d'infàncies

Jo tinc un amic amb gust de mar i rínxols de seda.
Jo tinc un amic que seu al meu costat quan és primavera.

El meu nou amic dispers de nit i amb set de sal.
Ell no n’és conscient però té un poder innat, l’encant natural.
Quan el firmament és fosc ell vola amb unes ales d’estrassa.
Neda entre corals, sota un sol que crema. Juga amb dofins i balla amb estrelles.

Jo tinc un amic amb gust de mar i rínxols de seda.
Encara no ho sap, però vola quan és fosc i neda quan el sol crema.

 

Com acaben els pallassos

 

Com acaben els pallassos
 -Adam Zagajewski-

Un vell pallasso reparteix fullets a l'estació, anunciant

un circ ambulant. Sens dubte, és així com acaben

els pallassos: substituint una màquina (o un nen).

L’observo atent: vull saber com acaben els pallassos.

Entre la malenconia i el salvatge riure contagiós

desapareix lentament l'equilibri ple d'encant;

any rere any el solc de les galtes és més profund,

i al final queda la desesperança d'un nas massa gran

i moviments maldestres d'ancià, ja no són una paròdia

dels saludables i irreflexius, són un pamflet que culpa

la imperfecta constitució del cos, l'error

l'arquitecte. Queda la llum de l'ample front, el llum

d'una pell massa blanca (ara sense pols), uns llavis

fins i uns ulls pels que ja mira un estrany, treu el cap

amb fredor algú que podria ser el futur inquilí del rostre

(si s'aconseguís prorrogar el lloguer d'aquesta tristesa).

És així com acaben els pallassos, quan s'endinsa en nosaltres

la gran indiferència del món, amargament, com plom a la boca.

...........................................................

Primer va ser la impactant imatge del pallasso. I la vaig guardar.
Després la troballa del poema. I el vaig desar.
Temps més tard, com quan passa amb moltes coses a la vida, tot encaixava.
El pallasso va cobrar vida.
I no he pogut evitar fusionar-ho i compartir-ho.
Compartir-ho amb qui ho vulgui mirar, llegir i/o encaixar.
-MH-

 

ASFÍXIA

M’agrada com sones................................................................................ASFÍXIA
M’agrada la A amb la F i la X.
Quan penso que m’ofega no tenir-te, inhalo claustrofòbies.
Tremolo quan m’asfixio, masfixies de besos.
Moro amb sobredosis d’aire.
....................................................................................................Asfixia’m, asfíxia
M’oprimeix aquest regust escàs d’oxigen i tanmateix, m’agrada.
Oh dolça asfíxia, priva’m de pulmons.
Resta’m sospirs de l’equació d’ingràvida asfíxia.
Fes-me oblidar com es respira. Escanya’m el record.
....................................................................................................Asfixia’m, asfíxia






2on PREMI XXVIII Concurs Poesia
i Prosa CPNL Sant Just Desvern

2on Premi XXVIII Concurs Poesia i Prosa CPNL Sant Just Desvern