Bobo i el viatge espacial

Assaboria el pa amb la xocolata negra que la mare em preparava cada diumenge per esmorzar, quan de sobte em vaig espantar d’allò més en veure al Bobo, el meu osset de peluix preferit, tot tacat de cacau.
No recordo quan li vam posar el nom de Bobo, suposo que em va semblar un nom divertit, no perquè  em semblés poc llest, no; en Bobo tenia una mirada molt desperta! (bé, de fet mitja mirada: va perdre el botó que tenia per ull, un dia que jugàvem al parc).

Doncs bé, quan vaig adonar-me que en Bobo, que va amb mi allà on vaig jo, havia quedat negre de cap a potes, vaig córrer a ensenyar-li a la mare, entre crits, esglais i llàgrimes. La mare em va voler tranquil•litzar dient-me no sé què d’un viatge, però jo no l’escoltava entre els meus singlots. Quan em va eixugar la cara, m’ho va explicar bé. Em va dir que en Bobo hauria de fer  un viatge espacial que fan tots els ossets de peluix bruts, del que quan tornés, estaria ben net i polit.

Primer de tot, havíem de buscar-li indumentària d’astronauta. Li caldrien unes ulleres pel viatge, així que vam regirar entre els estris d’anar a la platja: galleda, pala, flotador... fins que vam trobar les ulleres de busseig. Serien fantàstiques perquè en Bobo pogués veure-hi bé a l’espai. I a més a més, la mare que té molta traça, li va confeccionar unes bótes espacials, d’unes bótes d’aigua meves a les que li va enganxar trossets de roba de color alumini. Feia  tanta patxoca que em venien ganes d’anar a l’espai amb ell! 

Quan ja vam tenir en Bobo llest amb les ulleres, les bótes i una palleta a la boca per poder respirar bé, era moment de pujar-lo a la nau espacial! Així que vam anar a la bugaderia per ficar-lo dins la nau blanca, que tenia una porta rodona de vidre.  La mare va ruixar-lo d’una pols màgica que se’n deia Dixan, li vaig fer un petó ben gran i vam ficar-lo dins la nau espacial. Vam tancar la porta i vam comptar enrere de 10 a 0, moment en que la mare va pitjar el botó de llançament (un que posava centrifugat). La nau va començar a donar voltes i més voltes, i la mare em va dir que ara deuria estar prop de la lluna. Semblava tant emocionant! Passada una estona, la nau va disminuir la velocitat fins que va deixar de donar voltes. Ja havia tornat! Nerviós, vaig obrir la porta i... allí estava en Bobo, més blanc que mai, i fins i tot semblava que em somreia.

Quan vam ser al llit per fer la migdiada, en Bobo va explicar-me tot el viatge, amb les turbulències, els estels fugaços i els planetes fins que em vaig quedar adormit. O potser ja feia estona que dormia i m’ho explicava en somnis...

Gif trobat a Tumblr