Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dissabte, 27 de desembre de 2014

Perles

Diuen que les perles et fan més gran; potser era un dels motius pels que no s’hauria d’haver posat el collaret de perles aquella nit. Però és que semblava fet a mida pel vestit negre de còctel que havia escollit per a la festa, el complement adient o quasi perfecte, el collaret llarg de doble volta de perles autèntiques. En posar-se’l al coll es va sentir com feia temps no se sentia, imponent i poderosa.

Van arribar a la festa massa aviat, a un quart d’onze, però a ell no li agradava fer tard a aquest tipus d’actes de compromís amb socis i clients. Una vegada deixats els abrics es van fer un petó i ell es va dirigir a parlar amb la gent de l’empresa. El cambrer, que passava amb la safata dels còctels, va oferir-n’hi un de color malva. No estava gens dolent i mentre se l’acabava ràpidament es tocava el collaret i pensava que deuria haver menjat alguna cosa abans d’arribar, ja que l’alcohol començava a fer efecte massa aviat. Quan el cambrer passés amb alguna safata de canapès, n’agafaria algun, tot i que no tenia gens de gana.

Els convidats passaven i lluïen modelet, i mentre se’ls mirava de reüll –no coneixia pràcticament a ningú- seguia acariciant el collaret, passant les perles com qui passa el rosari, i pensava que feia molt, massa temps que no es prodigava ni en festes ni en societat.

El cambrer no tornava a passar, així que va anar ella a buscar-lo, al dels còctels, no pas al dels canapès. Bevia el beuratge malva, el segon o potser ja el tercer, i tocava les perles. Quan es va mirar els peus es va adonar que de tant pensar en el collaret a l’hora de vestir-se, havia oblidat d’estrenar les sabates Louboutin que feia un any que esperaven dins la capsa. I enlloc d’aquesta joia s’havia posat les avorrides sabates de saló de sempre. Va amagar els peus rere el tamboret –ja s’havia assegut a la barra-. Mirava cap a la gent, per no semblar antisocial; a més, el collaret cridava ser tot el contrari.

Des d’aquell angle en el que podia veure tots els convidats va ser on va observar aquella escena que no hauria d’haver visualitzat mai. I mentre s’apropava, flotant, a veure a la seva parella i la dona dels vestit de lluentors vermell que ara l’acompanyava, s’anava repetint “no m’hauria d’haver posat el collaret de perles”. Va comprovar el que havia vist a metres de distància: ell mirava la dona del vestit vermell amb aquella mirada exclusiva d’ells dos, amb la primera guspira que ho encén tot. I ella ho estava presenciant just en aquell moment de gènesi, i no ho podia creure. Volia negar-se al que els seus ulls mostraven i en un moment d’autèntica fúria mentre seguia dient “no m’hauria d’haver posat el collaret de perles” se’l va arrencar, i una a una van anar caient sobre el terra de porcellana negra, creant un gran estrèpit. Els assistents l’observaven amb una barreja de compassió i temor, o això li semblava a ella.

Però quan es va espantar verdaderament, va ser al veure el seu reflex en un grapat de perles al terra. El seu rostre no era la representació de la gelosia, ni tan sols de la ràbia. Es tractava de la viva imatge de la ira més profunda i terrorífica. La primera guspira de la maldat? Va recordar de sobte que de jove havia estat capaç de tot per amor, i es va esgarrifar en imaginar del que podria ser capaç en aquell estat d’ira suprema. “No m’hauria d’haver posat el collaret de perles” repetia constantment mentre tremolava i li palpitaven els temples amb força.

“Todos los hombres sabios temen tres cosas: la tormenta en el mar, la noche sin luna y la ira de un hombre apacible.” (Patrick Rothfuss)

dilluns, 15 de desembre de 2014

Sorbo

Sorbo a sorbo
apuro el fondo de la copa
que acaricio pensando en tus curvas.
Un cuerpo de vicio,
un precipicio por el que me despeño
noche a noche en este tugurio.
Y sorbo, esperando que no se acabe
este pozo sin fondo
en el que no ahogo mis penas
sinó mis esperanzas.
Falsa fe por ver esos ojos picarones,
glotones, por última vez.
Sueño, no sé si embriagado
o es verdadero sueño,
con tocar tu pelo,
enredarme en tus mechones
que son maleza
que son sangre a borbotones.
No habrá último trago
si con él claudico,
si por él renuncio
a tener tus labios carmín
por vez última ni que sea.
No hay panacea
para esta sed
que a tu piel me encadena
y que es escama de sirena.
Sorbo a sorbo,
entre sollozos y jadeos
pues en esta copa
desvanecen mis anhelos.
Consumo y me consumo
aun sin ti
sintiéndome estorbo
y muero un poco
a cada sorbo.

"Y muchas veces vacías la copa en tu afán de llenarla." (Friedrich Nietzsche)


diumenge, 7 de desembre de 2014

Venedors de fum

Fingeixes sentir-te acollit per aquest món d'hipòcrites.
Entres en una espiral de contradiccions, molt però que molt subtil.
Vens fum en una parada de pa sucat amb oli, regalant somriures a tort i a dret.
Quan arribes a casa t'arrenques cada un dels molars que han il•luminat la trista vida dels grisos. I la sang, amarga, et calma la set de veritats que de tant en tant treu el cap a respirar aquest oxigen irrespirable.
Però a l'endemà hi tornes perquè ja no saps fer altra cosa. Fins al punt que ho necessites com l'ampolla de vodka del primer prestatge a la que et resisteixes cada maleït dia i cada absurda nit.
Tot és hostil i has d’atrinxerar-te; és la teva guerra.
Et passes tot el temps fingint ser el que no ets. O potser t'has convertit en el que fingies ser.
Un món de bojos, un pou d'incoherències. Nàufrag de l'estupidesa humana.


Fotografia: Martin de Pasquale


"El fum cega els teus ulls" - The Platters

dimecres, 3 de desembre de 2014

Qui ets?

Un goig escriure quatre versos acompanyada de la ploma d’en Roger Casadesús, que és amic i és poeta en el temps...

Qui ets?
 
 
Ets el temps?
on tot passa que ni es queden,
els vents.
 
Paraula,
poesia dins les petjades,
on llegir-te tot parlant-me,
d’il•lusió,
néixer la rasa d’un llum llumí,
abraçant-nos les besades.
 
Si em tens,
quan dins teu costat se m’emporta,
llavors,
és quan ets temps.
 
Ets temps,
som instants,
que ni passen
ni es queden.
 
Ets paraula,
som poesia
i temps de passada.
 
 
Roger Casadesús & MartinaH

 
Platja de Cambrils - fotografia: R. Casadesús