Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dimarts, 30 de setembre de 2014

Petita matrioixca

Tant de temps esperant amb candeletes a que arribés el dia de poder asseure’s tranquil•lament al banc del parc... Tant, passant-hi davant i d’una corredissa durant més de 30 anys cada matí per anar a buscar el metro, i ara, no li veia el què.
Mirava amunt i avall, gent passar estressada, i assegut algun altre com ell, però més acostumat a la situació que ara en certa manera el torbava. A la cantonada, un petit quiosc venia llaminadures i bossetes de llavors pels coloms. Va girar el cap bruscament per ignorar-ho; es negava a donar menjar als coloms com fan tots aquells vellets melancòlics.

Just davant hi havia una nena molt bufona asseguda de costat sobre un banc. Les cames li penjaven de manera molt graciosa i les balancejava sense parar. Jugava amb el que semblava una nina.
Va posar-se les ulleres per veure-ho amb més claredat i va poder comprovar que es tractava d’una matrioixca, la nina de fusta russa que es desmunta en altres de més petites.
La va estar observant durant una bona estona. La seva mirada, curiosa, li recordava la de la seva difunta esposa en temps de festeig, quan tot era picardia i interès pels inescrutables camins de la pell.
Va adonar-se d’un petit detall: precisament li faltava la petita, l’última de les cinc nines matrioixca que formaven part d’aquest trencaclosques amb el que la nena jugava amb fal•lera.

A l’endemà va repetir de parc i de banc, per crear-se una rutina amb la seva nova situació ociosa. Passaven altres homes i dones que pesarosos anaven a buscar el transport públic, altres ancians als que a ell li semblava no assemblar-s’hi gens, i la nena de la matrioixca. Inclinada de costat amb les cames penjant sobre el banc, jugava amb la seva nina russa. Desmuntava la nina traient de dins les menudes i jugava amb elles, sense importar-li massa que faltés la petita.

La seva visita al parc es va repetir assíduament fins a crear-se-li una rutina més afable, i sempre, sempre estava la nena de la matrioixca.

Un dia que feia fresca va apropar-se-li i li va donar un regal. La nena el va mirar encuriosida a ell primer, que li somreia, i després l’obsequi que va desembolicar amb rapidesa. Es tractava d’una petita matrioixca, la cinquena que li faltava.

—No la vull. —va dir-li la nena que ara, feia un posat entremaliat.
—I això per què? No t’agrada? —estava francament desconcertat.
—I tant que m’agrada, i molt, però... amb l’última peça s’acaba el joc.

Va arreplegar les seves nines, les va desar cadascuna dins l’altra i va aixecar-se per marxar. Aquest cop, però, ja no va haver de fer cap salt per tornar a terra; les cames no li penjaven. (Quant de temps deuria fer que ell anava al parc...?)

L’home va guardar-se la petita matrioixca a la butxaca i enlloc de tornar a casa pel mateix camí va decidir fer una volta més gran. Potser demà, enlloc d’anar al parc faria un passeig per la ciutat. Començava a ser hora de canviar la rutina, i desmuntar el seu trencaclosques particular. De ben segur que la petita matrioixca que duia a la butxaca li portaria sort...


 
"Brava comparación -dijo Sancho-, aunque no tan nueva, que yo no la haya oído muchas y diversas veces, como aquella del juego del ajedrez, que mientras dura el juego, cada pieza tiene su particular oficio; y en acabándose el juego, todas se mezclan, juntan y barajan, y dan con ellas en una bolsa, que es como dar con la vida en la sepultura."
(Miguel De Cervantes Saavedra)

2 comentaris:

  1. Dins el ventre de la petita matroixca de la butxaca n'hi ha 4 més, una dins de l'altra, però com que no es pot desmuntar, ni el vell no ho sap.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deu ser que cadascú te el seu propi trencaclosques...

      Gràcies, Xavier!

      Elimina