Petons inesperats

Va ser un petó espontani a la galta. Un gest del tot inesperat i, totalment innocent i agradable. Un bes sonor acompanyat de l’acaronament de les seves fortes mans que simultàniament m’aguantaven el rostre.

La tinc ben present aquella carícia nostàlgica que em recorda a les de la mare, sorpresa per alguna moixaina d’infància. Idèntic, com idèntiques les mans fortes, molsudes i aspres de l’àvia.
Va ser un bes que no tenia res de passional però tampoc res a envejar-li. Com el petó ingenu del nen de classe amb regust de xiclet de menta i restes humides a les galtes enrojolades.

Si tanco els ulls encara puc sorprendre’m i somriure sota el nas. Si tímidament els obro, puc assaborir el moment imaginant-lo una i altra vegada, d’un petó que es multiplica i s’eleva a mil.

Què en faré d’aquest petó jo, ara? Potser el guardi a la caixeta de coses que m’esglaien, per quan ja no quedi res per sorprendre’m. Espero, desitjo no haver-la d’obrir mai...


Fotografia: Lissy Elle



“El corazón es la región del inesperado.” (Joaquim Machado de Assis)
“Lo inesperado que se presenta de pronto, no con estruendo, ni con señales importantes que lo anuncien, sino deslizándose de forma imperceptible, mansa, del mismo modo que podría no llegar.“ (Arturo Pérez-Reverte)