Empapada

 

Empapada de tus palabras pronunciadas por tu ronca voz, que me envuelven y me empapan de admiración.
Empapada de sudor cuando, tierno y otras veces apasionado, me haces el amor.
Empapada de tu risa que me llena la vida, pasando dulce como una brisa, sin pausa pero sin prisa.
Empapada a veces del llanto de tanto y tanto que tengo tuyo, y mis manos no abarcan; y se me escapa, y me empapa…
Empapada de tu agua que es mi sustento y mi lamento, que eres tú y que me mata.
Ya no quiero desiertos, ya no puedo sin manantial de ti. Solamente quiero aunque no debo, vivir empapada…

 

 

 

 

 

 

A veces sólo moja, otras empapa... (MH)

"Me basta mirarte para saber que con vos me voy a empapar el alma." (Julio Cortázar)

 

 

Petons inesperats

Va ser un petó espontani a la galta. Un gest del tot inesperat i, totalment innocent i agradable. Un bes sonor acompanyat de l’acaronament de les seves fortes mans que simultàniament m’aguantaven el rostre.

La tinc ben present aquella carícia nostàlgica que em recorda a les de la mare, sorpresa per alguna moixaina d’infància. Idèntic, com idèntiques les mans fortes, molsudes i aspres de l’àvia.
Va ser un bes que no tenia res de passional però tampoc res a envejar-li. Com el petó ingenu del nen de classe amb regust de xiclet de menta i restes humides a les galtes enrojolades.

Si tanco els ulls encara puc sorprendre’m i somriure sota el nas. Si tímidament els obro, puc assaborir el moment imaginant-lo una i altra vegada, d’un petó que es multiplica i s’eleva a mil.

Què en faré d’aquest petó jo, ara? Potser el guardi a la caixeta de coses que m’esglaien, per quan ja no quedi res per sorprendre’m. Espero, desitjo no haver-la d’obrir mai...


Fotografia: Lissy Elle



“El corazón es la región del inesperado.” (Joaquim Machado de Assis)
“Lo inesperado que se presenta de pronto, no con estruendo, ni con señales importantes que lo anuncien, sino deslizándose de forma imperceptible, mansa, del mismo modo que podría no llegar.“ (Arturo Pérez-Reverte)

Vulgar

M’agrades vulgar, no hi puc fer res. I com més vulgar, més m’agrades.
En un lloc com aquest en el que es guarden les formes, són paraules no dites; tan sols pensades entre dents.
Si sabessis que en la teva més baixa vulgaritat neix el meu desig més sòrdid...
I no es pot pronunciar perquè ho tractarien de vici, aquests falsos fatxendes.
M’estaré tornant vulgar? Vulgar no és mediocre!
Confesso: vulgaritat, m’agrades, i més encara quan ens posseeixes els cossos.
Què puc fer si m’agrades vulgar com ets...
Callar i desitjar-te, potser. Callar i descordar-me, després.

Fotografia: Caras Ionut

5

Cinc, no més.

Són cinc els dits que tinc a una mà, amb cinc batecs a cada tou.
Com cinc mil desitjos guardats al calaix de les pulsions.-Tant cert com que vessen.-
Tan sols cinc petons; els que deso a la memòria, dins de cinc flascons conservats en cloroform. Però ai ves... beso des de la inconsciència.
I amagades, cinc marques a la pell, de cinc ungles que no aconsegueixo saber si són meves.
No sóc absolutista si afirmo que conec cinc veritats absolutes, de les quals me’n sobren cinc.
Un somni: enfilar-me a cadascuna de les cinc puntes de l’estrella per palpar la llibertat.
Quan supero més de cinc raons per reafirmar-me, és que dues són falses.

Cinc, no menys.

Gravat “La malenconia” Dürer, 1514

 

Chopin - Nocturn en mi bemol major Op 9 Nº 2

 

 

“Medeix els teus desitjos, pesa les teves opinions, compta les teves paraules.”

“No diguis poques coses en moltes paraules, sinó moltes coses en poques paraules.”

(Pitàgores)

Has perdut la guspira

Has perdut la guspira. Has perdut allò, no sé el què, que et donava embranzida.
La purna que ens falta als ens grisos; l’impuls per gaudir de la vida.
Has perdut la llum que irradiaves des de tot el planeta. La lletra que em falta pel meu trencaclosques, la fe de l’asceta.
On està l’empremta? La que impregna al prendre aire, la que m’exalta, la que m’eriça. On està l’empenta?
Ja no tens l’espurna que et treia foc per la mirada. La que combina a la perfecció amb la meva aigua calmada.
Has esborrat la rialla, desdibuixant el blanc del teu esmalt perfecte. Ara tot és línia recta; m’has canviat les corbes per fredes dreceres. No ets el que eres...
Ja no brilles ni llueixes. Has extraviat la xàldiga i el carisma, que en tot prisma, et feia exultant. L’entusiasme contagiós també, i el teu cor generós.
Has perdut, d’un sospir, la guspira. Has perdut, vida meva. Has perdut... vida!

Fotografia: Yayoi Kusama

“Al principio era el fuego ascendente que encendía con una chispa las atmósferas, chispa de ojos rojizos, chispa de triplicados ojos, brusca como una flor.” Dylan Thomas

La verdad que cruje

Hay veces que la verdad cruje en tu cara por más que te tapes los oídos. Y produce un estruendo tremendo… Tremenda realidad desencajada, que te desencaja el rostro y rompe el cuerpo en mil pedazos.
¿La verdad te libera? Mentiras diplomáticas…qué cruel ironía! La verdad desespera, la verdad perece, crece y llaga.
Ya sabes; el infierno quema y la verdad escuece. Tus pies caminan por donde no hay camino, por senderos inmediatos; y no hay zapatos para realidades fugaces.
Es cierto, no miento. La verdad cruje en tu cara por más que te tapes los oídos. No me creas, pues siempre miento. Yo, tan sólo aviso…

2on Premi Relat en castellà

Un lloc en el món

De vegades una imatge és font d’inspiració...
Sembla ser que a l’amic Joan Quisapquè li ha succeït això mateix al veure la imatge que vaig captar des d’un finestral, al bell mig de Barcelona.
No només això, sinó que diria que ha encertat el que la meva imaginació forjava, just en el moment del clic fotogràfic.
Una  coincidència, una imatge i un breu però més que bonic conte, de la ploma d’en Joan:

UN LLOC EN EL MÓN

 

 

Es va agradar tant en el seu somni, que va decidir quedar-s’hi. I no va tornar...

 

 

Joan Quisapquè

 

 

Fotografia feta a Barcelona - creació pròpia