Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dilluns, 5 de novembre de 2012

Àngels caiguts

En caure l’esperada, la fatídica nit, va posar en fila als soldats. I en arribar el moment precís, les manetes de tots els rellotges van esclatar en mil bocins.

Durant els últims anys, o potser tota la vida, havia estat formant l’exèrcit dels àngels caiguts. Els havia preparat per combatre les forces del mal que des de feia temps anaven colpejant les parets de l’Ésser.
Àngels caiguts d’un cel que els expulsà per no ser tant perfectes. Arcàngels, en la jerarquia celestial, que des de la seva expulsió estaven preparats pel combat.
Les seves ales però, no eren blanques com en temps anteriors. Els seus pecats les havien ressecat però al mateix temps endurit, per batallar-se per fi amb els guerrers del mal.

I en repassar el seu exèrcit va sentir la fortalesa. Va sentir-se capaç de dirigir als seus arcàngels guerrers, a terres que mai cap mortal lúcid havia trepitjat. L’objectiu no era altre que el d’anihilar el Mal. Duien les armes necessàries per fulminar-lo d’una vegada per totes.

Diuen que la guerra durà dies, mesos i anys... De fet, les nits en les que el firmament no és pessigat per cap estel, si es respira fons, es pot percebre l’olor a sofre.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada