Castells que s’enderroquen a base de cops de puny just al ben mig de la torre de guàrdia.
Bufons encarcarats que es llencen al buit, per caure a un llit de roques i petxines.
Torre que cau, ona que l’empassa.
Runes desaparegudes enmig de la platja.
Tot va ser, res és. Com si mai hagués existit.
Mar que arrossega rius d’emocions gravades a foc, sota pell.
Fortaleses que es desmunten, s’esmicolen, gra a gra, il•lusió a utopia.
Sentiments agredits, atemptat directe a la sensibilitat dels cors més febles.
Olor de sorra humida, record de rugositats, i un munt de grans que ara trepitja, amb força.
estaria bé que no caiguessin mai els castells de sorra , però llavors potser perdrien la màgia.
ResponEliminaQuin grandíssim poema i amb quina força MarinaH !
La sort és que, si cauen, se'n poden tornar a aixecar tants com vulguis (o puguis).
EliminaGràcies Arnaudeguerau! :-)