Aquesta passió desenfrenada
em té encisada,
em bull la pell.
Maleït desgavell!
Treu-me les urpes de la carn
prefereixo set i fam
a aquest enfit que em claudica.
Aquesta ànima et suplica
errant com erra, arran de terra
que posis fre de mà.
No val l’intermitent
amants, dements...
I si em coneixes una mica, sabràs
que menteixo més que parlo.
"Amants, dements.“ Plaute
eixa casa dels estims va plenant-se a degoteig i vessarà per finestrals i portes
ResponEliminaJa hi posarem una galledeta, Antony... No hi ha problema.
Eliminanomés hi pots possar el fre,si hi menteixes, ...no és el vostre cas,lliura't-hi al plaer d'amar i esser amat
ResponEliminaTambé pot ser pensat com a joc, Waldo...
EliminaEl que està clar és que el fre permanent no pot ser bo.
Gràcies per passar-te!
És perillós demanar una cosa i pensar una altra, si està mentint millor que no demani cap fre. De totes maneres, bonic poema
ResponEliminaCom li deia al Waldo, pot ser ideat com a una mena de joc, en el que les dues parts en són conscients i partíceps.
EliminaSigui com sigui, m'ha semblat un tema o idea diferent per a un poema. I m'alegra que t'hagi agradat, Loreto.