És a les tres

És a les tres de la matinada quan amb els ulls enlleganyats, desperto.

És a aquesta hora concreta, la més fosca de la nit, en la que ho veig tot nítid. I la visió de l’evidència m’aterra de tal manera, que no puc més que arraulir-me, poruga, covarda, sota els llençols. En postura fetal serro les dents amb força i compto les fraccions del temps fins a que passi l’hora maleïda.

És a les tres de la matinada de cada dia que es repeteix el meu malson. A l’hora folla, perversament puntual, maleeixo la meva sensatesa.

És tan sols quan la maneta del rellotge ha fet un gir de noranta graus, que puc veure el meu jo autèntic, sense distorsions ni contaminacions enganyoses. És aleshores quan amb la visió esfereïdora del meu ésser en la retina, m’envaeix la por. I no em veig capaç, no puc enfrontar-me a... les tres de la matinada. Tancaré els ulls altra vegada fins que siguin les quatre, les fingides quatre de la matinada.