Rossa "tonta"

A l’entrada del teatre, un cartell anuncia una obra en la que ningú es para a llegir la sinopsi. La fotografia d’una dona rossa exuberant és suficient per a fer entrar al pati de butaques a l’espectador abduït.

S’aixeca el teló i davant del simple decorat d’una lona negra, la llum d’un sol focus es projecta sobre els cabells de la protagonista.

“No sóc cap rossa 'tonta'. Poster, ni sóc rossa.
Però tots s’entesten a veure el que volen veure, a creure el que necessiten creure, a combregar als prejudicis i agenollar-se a les consciències.

No sóc cap rossa 'tonta'. Potser, ni sóc 'tonta'.
Tot i que ja em va bé experimentar amb les cent cares i descobrir les mil conseqüències. Representar a aquella que mai seria i anar a dormir amb una rialla tímidament maliciosa una nit, i maliciosament tímida una altra. I tots contents, tots patèticament contents.

No sóc cap rossa 'tonta'. Potser, ni sóc qui et penses. Potser, ja ni sé qui sóc.
Un acudit dolent amb incòmode i fals somriure final.”

La dona rossa fa una passa endavant sobre l’escenari i es treu la perruca. Aplaudiments efusius de fons i, de cop i volta, un sufocant silenci.
Gotes de sang li regalimen pel cutis de porcellana fins a topar-li amb els llavis rosats i carnosos, propulsant esquitxos al terra on reposa una cabellera rossa, ensangonada a l’interior.

Cau el teló.

Fotografia: Rimel Neffati

'tonta' (castellà) = ximpleta, babaua, beneita