Reflex(ions)

Després de tot un seguit de dies de pluja i vent, ja es podia mirar per la finestra i perseguir algun raig de sol que quasi suplicava atenció.
Feia massa fred encara com per sortir, així que va agafar la cadira i la va posar davant del finestral.
Estava disposada a fer-ne un ritual contemplatiu i a sentir l’escalfor de l’astre sobre les parpelles. O si més no, l’escalf d’algun cor amb excés de caliu d’allà fora.
Va seure lentament amb por de no trencar l’instant màgic. Però de sobte, tot l’encís es va esvair, en aparèixer el seu reflex al vidre de la finestra. Com un espectre amb somriure pèrfid, el reflex l’esperava; tenien una conversa pendent:

Deixa’m mirar a través de la finestra.
Deixa’m veure que hi ha vida aliena, més enllà de mi.
No em permets visualitzar el camí, aquell en el que en algun moment em vaig perdre. I no puc trobar-me. Si almenys hagués deixat molletes de pa...
Clar que, aquests senyals d’esgotament al rostre m’indiquen que no deu haver estat camí fàcil.
I aquesta maleïda boira que em destorba la vista!
Val la pena escarrassar-m’hi, si ni tan sols sé on vaig ser?
Només sé que sóc aquí i ara, en aquest punt que tampoc sé ben bé quin és.
Intueixo que per situar-me en aquest mapa vital hauria de tornar al passat, a l’inici d’aquella senda extraviada.
Diuen que un home sense futur és aquell que no té passat. Vol dir això que ara sóc, però no seré?
Permet-me albirar la senda, no vull dreceres.
T’ordeno que em deixis veure el camí que il•lumina el sol d’aquest matí.
Aparta’t i deixa’m trobar-me. És una ordre i és una súplica.

Com més fosc es feia, més visible era el seu reflex i més difuminat el camí.
I allà asseguda amb la mirada perduda en el seu jo reflectit, va córrer el cortinatge. Mentre, repetia: M’he perdut en l’oblit i ara ja no em trobo; ara, ja no sóc.

 “Aquestes memòries, que són la meva vida –perquè no posseïm res amb certesa, excepte el nostre passat- m’acompanyen sempre” Retorno a Brideshead -Evelyn Waugh-

“Sé que una cosa no hay. Es el olvido;
sé que en la eternidad perdura y arde
lo mucho y lo precioso que he perdido:
esa fragua, esa luna y esa tarde.”
-Jorge Luis Borges-

 

Composició fotogràfica de creació pròpia

 

Chopin - Nocturne in C-sharp minor (1830) (BSO El Pianista)