Aquell personatge sinistre era el seu veí. El mateix que es refregava les sabates a la seva estora de l’entrada. El mateix que li girava la cara cada vegada que li deia ‘bon dia’.
No havia conegut mai cap persona tan desagradable i mal educada. I justament el tenia vivint paret per paret. Ves quina mala sort...
Però el cert és que s’havia acostumat a tan antipàtic comportament i a tan sorruda persona. Simplement... l’ignorava.
Una nit d’un mes de febrer prou fred tornava de l’oficina cap a casa. Se li havia fet molt tard, capbussada entre avorrits números. Mentre obria la porta d’entrada pensava en no tornar a fer-ho. Al cap i a la fi aquell temps que passava de més eren hores perdudes que podia ocupar en viure la seva pròpia vida.
Com de costum, l’ascensor estava espatllat. Així que va bufar i va començar a pujar les escales fins a l’últim pis de l’edifici.
El cor li va fer un ai quan va veure una massa de carn als últims esglaons. Es tractava del seu veí malhumorat, que en sentir el petit xisclet que va fer espantada, va alçar el cap.
Per sorpresa d’ella va veure per primera vegada el rostre real d’aquell home, que ara tenia més aspecte d’infant desconsolat.
Llàgrimes li regalimaven fins a xocar als graons, que rebotaven d’un a un fins a posar-se-li a les seves sabates d’executiva.
Tenia els ulls enfonsats i desprenia una tristesa tan immensa que se li gelà el cor. Es va parar el temps i ella va sentir una profunda tendresa cap aquell home. Per primera vegada va veure’l a través dels seus ulls.
Sense pensar-ho, quasi abduïda per aquella ànima desvalguda, va deixar anar la bossa i el maletí al terra, i va seure al seu costat.
Simplement es va quedar allà al terra, fent-li companyia. Acompanyant a aquell home (i potser també a ella mateixa), que ara ja no tenia res d’esquerp. Tan sols era un home, tan sols era humà.
De vegades ens incomoda el decorat fins que fortuïtament descobrim el vessar de l'altre.
ResponEliminaSalut Martina.
Prejudicis, segurament...
EliminaSalut, Josep!
Com diu una de les cançons d'ABA que dóna música a l'obra Mamma Mia "hi ha bondat pertot arreu", normalment quan tenim un ensopegament amb algú és perquè no pot fer altra cosa eixa persona que ser com és, si és el cas d'allò "roí", tot i que hi ha molt poc roí en aquesta vida, i d'una altra manera perquè es defén d'un altre tot pensant sempre en la seua vida o en la vida dels que estima o d'allò que estima i, açò val fins i tot per als fundamentalistes i els autoanomenats malvats, veritablement gent amb una intenció destructiva en som molts, però que vulguen portar-la no inconscientment sinó tangiblement a terme som molt pocs, creu-me.
ResponEliminaVicent
La "bondat" i la "maldat" són conceptes bastant relatius i subjectius. Però sense entrar en filosofies ni morals que no venen el cas... tens raó, són pocs, sortosament ben pocs, els "malvats".
EliminaGràcies, Vicent!
Diuen que quan estem malalts és quan més ens assemblem a nosaltres mateixos perquè ens traiem les màscares i som més humils per acceptar l'ajuda dels altres. En aquest cas passa una cosa similar, l'amor cap a l'altre flueix en un moment de desesperació. Ja no és el veí estrany, és un ésser humà que pateix i la noia s'hi identifica. Molt bo!!
ResponEliminaTens tota la raó. La debilitat ens humanitza i ens uneix. La llàstima és haver d'arribar a tal extrem per adonar-nos-en.
EliminaUn plaer la visita, Sílvia!
De l'abstracció a l'empatia. Bona narració.
ResponEliminaClar, concís i adient.
EliminaMoltes gràcies, Helena!
És un exemple a seguir. Ajudar encara que no ens ho demanin.
ResponEliminaFita
Penso també que la dona que ajuda, s'està ajudant a sí mateixa, en gran part. Deu ser un d'aquells altruismes egoistes, que en diuen...
EliminaDe nou, gràcies, Fita!
Avui sí que l'entès. Tot i ser difícil. Òndia Martinah com em fas trencar el cap.
ResponEliminaLa noia aquesta, probablement rossa, tot i que no ho dius, però això sí, no pas "tonta", de fet no és pas cap executiva per molt que hi vesteixi. És un àngel que al veure una ànima desvalguda tan sols ha fet la seva feina que no és altra que consolar i guardar aquestes pobres ànimes mig en pena que tan sovint ens trobem. ;))
Home, tampoc cal que la divinitzis,Vicent Vicent! Hehehe!
EliminaJo no hi veig tant un àngel sinó una persona amb sentiments, és a dir, una persona. Si tu la vols veure rossa, això ja són ornaments sense importància.
Gràcies per trencar-te el cap. Ja t'hi posarem algun pedacet, si cal. ;-)
El dolor ens fa més autèntics perquè ens treu les màscares. Quina mala sort! No seria millor que ens les traguessin l'alegria, el goig de viure? Quina llàstima que només el patiment i el dolor dels altres facin aflorar el millor de nosaltres! Trobo que aquest veí no es mereix la reacció tan bondadosa de la veïna. Només s'entén des del punt de vista del mirall: en realitat la veïna es veu ella mateixa, en aquell tros de carn. S'ho hauria de fer mirar, idò.
ResponEliminaPenso que aquesta màscara de la que parles és una mica necessària per a resistir grans dosis de patiment. Si afloréssim constantment les nostres emocions i sentiments, seria pràctica i humanament insuportable. El que passa és que de vegades ens hi “arrepengem” i ens tornem un pèl freds.
EliminaTambé comparteixo això que dius del punt de vista del mirall més que no pas el de les empaties, o potser els dos alhora. No sé, potser l’hauríem de psicoanalitzar per a descobrir-ho...
Moltes gràcies pel rumiament, Antoni. A veure si et sortirà fum del cap... :-)