I sento mancar de modèstia, però tan sols vull deixar-te rastre.
No és la pèrdua la que causa ferida. No és el temps amb el buit a collibè, el que sagna les nafres. És la sorra llisa del terra que vam trepitjar en temps d’eclipsis, la que dol fins a l’horror.
No parlo d’oblits ni de memòries. Suportaria dignament que no recordessis aquelles tardes de remor de fulla seca. Però no haver-te deixat petjada…
Quina vanitat la meva, que el que vull és haver-te marcat amb l’estigma d’aquests ulls que ja no busquen res que no siguin passes. I quina supèrbia!
Recorreré els camins que vam fer junts per remarcar el petó de capvespre, per perfumar aquelles cartes on hi vaig deixar la pell i la fel. I demanaré al vent que em torni aquella brossa trapella que un dia se’m va ficar, subtil, a la còrnia amb la fi de picar-te l’ullet.
Es diu, es parla, es comenta… que en la teva petja hi albiro la meva.
Es diu, es parla, es comenta…
“El bon caminant no deixa petjades” Lao Tse
Yo voy soñando caminos
de la tarde. ¡Las colinas
doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!...
¿A dónde el camino irá?
Yo voy cantando, viajero
a lo largo del sendero...
—La tarde cayendo está—.
Antonio Machado
de la tarde. ¡Las colinas
doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!...
¿A dónde el camino irá?
Yo voy cantando, viajero
a lo largo del sendero...
—La tarde cayendo está—.
Antonio Machado
molt bonic
ResponEliminaI jo contenta de que t'agradi, Rosada!
EliminaM'encanta!
ResponEliminaMoltes, moltes gràcies, eRRe!
EliminaEs diu, es parla, es comenta…que a un home observador l'enamoraren unes petjades femenines que hi havia sobre la coberta humida d'un vaixell. Buscà la dona que les havia fet... i acabaren junts. No sé si un bon caminant no deixa petjades, però aquella caminant trobà l'amor amb les seves.
ResponEliminaFita
Una història ben bonica. Sembla sortida d’algun conte amb final feliç (com ha de ser).
EliminaGràcies de nou, Fita!
El bon caminant em fa pensar amb el bon poeta. Ha de ser molt culte i alhora discret... Per altra banda tambés és lícit oi, no deixar petjada... Però vaja crec que a mi m'agradaria recordar aquelles tardes de remor de fulla seca i més a prop de ca teva Martina.
ResponEliminaSalut.
M’agrada la comparació del caminant amb el poeta. I m’has fet pensar en: per a qui escriu el poeta? O com deia Neruda: “La Poesia no és de qui l’escriu, és de qui la necessita”. Però bé, això ja donaria per a un llarg debat...
EliminaI per cert, ca la MartinaH és també ca teva, Josep. Pots entrar a fer-hi un most de versos sempre que vulguis.
Salut!
un gust passar per ací
ResponEliminaEl gust és meu de rebre la teva -sempre agradable- visita, Xelo!
EliminaTot. De cap a peus. Quin fillet més bonic! Té els ulls del color d'eixa brossa trapella.
ResponEliminaI damunt Lao Tse, he fet la visiteta en bon moment! :)
Ai la brossa trapella, Ari... Perquè diguin que no hi ha casualitats oportunes!
EliminaGràcies per la visita!
Per no deixar petjada has d'arrossegar els peus ;))
ResponEliminaMolt agut! No ho havia pensat d'aquesta manera... :-)
EliminaGràcies Vicent al quadrat!
Pienso como tú; necesito ver mis huellas , esperar las venideras y encontrar en las huellas ajenas palabras y respuestas que añado a mi equipaje y que mañana podrán ser levadura de otras huellas, de otras palabras , de otras respuestas.
ResponEliminaUn saludo.
Sí, Jaime, supongo que nos enriquece y forma parte del aprendizaje de la vida misma.
EliminaMe alegra compartir pensamientos y, si se me permite el atrevimiento, dejarnos huellas mutuas.
Un saludo.