Una tarda de març, el safir i els teus ulls

Sempre s’havia considerat mala jugadora -si es té en compte que nosaltres som qui juguem les cartes que remena el destí-.
Capritxós averany el que els va portar a la parada del tramvia aquella precisa tarda de març. Per ella, la més trista fins aleshores. Per ella també, la més feliç a partir de llavors.

No podia dissimular les mostres d'un desengany amorós tatuat al seu rostre donívol. Ell va seure casualment (o per la tirada de cartes) just al seu costat, a esperar el tramvia.
Una llàgrima espessa va caure-li dels ulls fins a reposar als genolls de l’home. I quasi instintivament va acariciar la gota com qui es disposa a apreciar un metall valuós. Amb el reflex dels ulls blaus masculins, la llàgrima adquiria la tonalitat pròpia d'un safir.
En aquell moment el tramvia va passar davant d’ells, però alhora tan lluny... L’instant insòlit en el que xoquen dues ànimes. Una tarda de març, el safir i els seus ulls.

En algun moment del vespre es va fer fosc i van marxar. No se sap com ni a on ni per què.
Diuen que cada mateixa tarda de març de cada any, l’home dels ulls blaus acudia a la parada del tramvia, puntual.
Expliquen que hi deixava un safir allà on va caure una llàgrima. Esperant ser mirat, esperant ser agafat, qui sap si estimat.
Es conta, fins al punt de ser rondalla, que passaven els anys i es repetia la tarda, el safir i els seus ulls.
Fins que el cor de la dona va deixar d'emetre batecs pel caprici del destí o per una mala jugada de cartes. N’hi ha que diuen que ell acudí al sepeli i va mirar-la de prop. En el seu coll de vellut lluïa un bonic collar amb tots i cadascun dels safirs blaus. I els seus ulls s'hi reflectien en tots i cada un d’ells.

Una coincidència predestinada, l’instant insòlit en el que xoquen dues ànimes.
Una tarda de març, el safir i els teus ulls.

“El destí remena les cartes, però nosaltres som els qui les juguem” (William Shakespeare)

Relat publicat a l'espai "Vols llegir relats"