 |
| Il·lustració: Catrin Welz-Stein |
‘Penso molt en tu, últimament’ van ser les teves paraules; les que porto tatuades sota pell i a foc.
I em vaig mossegar el llavi al sentir-les. Callant-me un ‘si sabessis que ja et pensava quan no et coneixia...’
I sort vaig tenir de dur posada una rebeca. Sinó, haguessis vist l’eriçar de la meva pell.
I sort que la ciutat fa remor d’aglomeracions, que va dissimular els efusius batecs del meu cor.
I sort vaig tenir de que no em preguntessis res. Perquè no hagués pogut pronunciar una sola paraula. No sense haver tartamudejat, ni trobat els mots adequats.
I sort en tinc de que els meus ulls mai han estat vergonyosos. I no vaig deixar de mirar-te en cada fracció de segon en la que em deies ‘penso molt en tu, últimament’.
Hi ha qui sempre té la paraula encertada ... després cal veure a la pràctica qui és, per no haver de recórrer a allò de Silvio: Ójala se te acaba la palabra precisa, la mirada perfecta, la sonrisa constante, ójala pase algo que te borre de pronto...
ResponEliminaMariola, m'has encuriosit i he buscat aquesta cançó que anomenaves i que no coneixia. Molt maca, per cert...
EliminaGràcies per la troballa, i per la visita!
És quan girem cua que ens adonem que no em trobat la paraula justa. L'eterna qüestió del que li podría haver dit... Per cert jo desconfiaria d'aquell que es creu que sempre diu la paraula adequada. També és noble de vegades ser curt de gambals...
ResponEliminaSalut.
Estic d'acord amb tot el que dius...
EliminaPerò, i crec que també estaràs d'acord amb mi: oi que hi ha frases que quan les sents (sobretot quan vénen de persones que estimem) et deixen mut/muda? I oi que és una sensació realment agradable? :-)
Crec que sí Martina. El que sí que trobo important és no deixar massa espai entre els significats malinterpretats. La grandesa del vocabulari és que si no ho pesquem a la primera, sempre podem retrobar el que veritablement volien o voliem dir... I algú ha de donar el primer pas de boca.
ResponEliminaFins aviat.