Cares, caretes i màscares

Tenia passió per les capses. Totes les seves coses les hi desava en capses. Caixes de diferents colors, estampats llampants, i folrades de variats teixits. Cada tipus d’objecte en un caixa, classificat i ordenat, com a ella li agradava.
Al fons de l’armari, just al costat de la capsa dels mocadors i els foulards, hi guardava la caixa de les cares. Una capsa de vellut negre sobre el que hi ressaltava la lluentor de les màscares.
En tenia una per cadascun dels moments que et planteja la vida, per cadascuna de les situacions quotidianes i inclús per moments més concrets.

Hi havia les que repetia assíduament; aquestes eren les dels somriures, les de les sociabilitats i empaties, les de les seguretats, etc. Aquestes ja començaven a estar més atrotinades...
A la capsa de vellut negre també hi desava la de fer-se l’interessant i la de fer-se l’interessat, que no eren pas la mateixa.
També en tenia una per les sorpreses, una altra per les seduccions i magnetismes (aquesta, una verdadera peça de museu).
N’hi havia una que utilitzava, a discreció, per dissimular mentides...
En tenia tantes de cares, caretes i màscares, com llunes té una vida, com infinites circumstàncies té el camí de que un es forja, i que es deixa forjar.

Una vegada, es va entretenir remenant la capsa de les arracades, buscant-hi les que li aniríem millor amb el seu vestit preferit de seda negre. El seu millor vestit, el que li queia com un guant, l’infal•lible per aquell tipus de festes a la que l’havien convidat aquella mateixa nit. Quan les va tenir triades va anar a buscar “la cara del somriure etern”.
No se’n va adonar, però per error va agafar la del fons de la capsa: la de la tristesa; i se la va col•locar.
En arribar a la festa va començar a notar alguna cosa estranya. Semblava que produïa  un efecte contrari al de l’imant. Com era possible? Mai li havia passat res semblant amb la cara del somriure etern. I a més, amb el seu vestit negre. Era impensable.
I es va passar gairebé tota la nit, sola i desconcertada.
El cas és que a mitja nit, va arribar un antic amic seu. Aquell amic al que feia temps havia deixat una mica de banda, per ocupar-li tant de temps totes aquelles noves amistats que havia fet últimament. I el seu amic, el de tota la vida, al veure-la, se li va acostar.
Va passar-se la resta de la vetllada acompanyada per ell, que no va deixar de fer-li preguntes i interessar-se per ella sense cap més intenció que aquesta.
(Val a dir però que, en algun moment de la nit, a la dona de la cara equivocada se li va passar pel cap de pessigar-li la cara al seu amic...)
I així es va passar la resta de la festa, amb el seu vell amic, que de tant en tant li posava el braç a l’esquena i la reconfortava.

Un cop acabada la festa i en arribar a casa, es va treure la màscara. I es va estranyar al veure que duia “la cara del somriure etern”. Potser havia perdut efecte, va pensar...