Ets la boca del llop, jo no sóc caputxeta
boscos frondosos i sofàs vermells
remor constant de cruixir d’ullals
sots fets amb urpes, recorregut de pells
empassa, saliva... regust de glòbuls vermells
quan la caputxeta tanca els ulls, el llop udola
riures rojos, rius i contes
tisores tallen l’aire, l’esmicolen
remor constant de cruixir d’ullals
sots fets amb urpes, recorregut de pells
empassa, saliva... regust de glòbuls vermells
quan la caputxeta tanca els ulls, el llop udola
riures rojos, rius i contes
tisores tallen l’aire, l’esmicolen
Sóc la boca del llop, tu no ets caputxeta
Molt maco!!!
ResponEliminaI un bon maridatge amb la foto...
;-)
Gràcies Mariola!
EliminaS'hi escau la foto, eh? ;-)
Quina foto més inspiradora! El poema, inquietant
ResponEliminaPotser una mica inquietant...
EliminaGràcies Loreto!
Molt potent Martina. En el sofà vermell de l'ambivalència sembla que no descansin prou bé la serenitat dels nostres instints. Em pregunto perquè la nostra caputxeta particular esdevé llop amb tanta facilitat... Jo per exemple em transformo quan tinc gana, ja us ho avanço, per si mai quedem...
ResponEliminaSalut a tothom.
Aquí no se salva ni l'apuntador, Josep.
EliminaTots som llops i caputxetes, en un moment o altre, ja sigui en un sofà vermell o davant d'un bistec amb patates! Hahaha!