Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

diumenge, 21 de juliol del 2013

Llop

Ets la boca del llop, jo no sóc caputxeta
 
boscos frondosos i sofàs vermells
remor constant de cruixir d’ullals
sots fets amb urpes, recorregut de pells
empassa, saliva... regust de glòbuls vermells
quan la caputxeta tanca els ulls, el llop udola
riures rojos, rius i contes
tisores tallen l’aire, l’esmicolen
 
Sóc la boca del llop, tu no ets caputxeta
 
 


6 comentaris:

  1. Molt maco!!!

    I un bon maridatge amb la foto...

    ;-)

    ResponElimina
  2. Quina foto més inspiradora! El poema, inquietant

    ResponElimina
  3. Molt potent Martina. En el sofà vermell de l'ambivalència sembla que no descansin prou bé la serenitat dels nostres instints. Em pregunto perquè la nostra caputxeta particular esdevé llop amb tanta facilitat... Jo per exemple em transformo quan tinc gana, ja us ho avanço, per si mai quedem...

    Salut a tothom.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquí no se salva ni l'apuntador, Josep.
      Tots som llops i caputxetes, en un moment o altre, ja sigui en un sofà vermell o davant d'un bistec amb patates! Hahaha!

      Elimina