Marejada de tu

Escena: atrezzo  del decorat d’una fira, i no la de les vanitats precisament.
Imatges: aneguets de goma, pistoles de balins, borratxos disfressats de bruixes poca-soltes, horrorosos peluixos, i tot en una nit sense estels.
Olors: aquella flaire de ranci vagament dissimulada per la dels xurros de xocolata a preu d’or. D’altres corporals, desagradables; perfums barats i núvols de caramel.
Sons: botzines estrepitoses, músiques d’èpoques que voldríem oblidar i murmuris de renecs per la sorra que s’escorre entre les sandàlies d’estiu.

Atraccions que no atrauen gens, passades de llarg. Menys una, aquella en la que hi passem hores, dies i eternitats: la roda...
Paguem el bitllet. Pugem a la cistella de sempre i just arrenquen els motors, ens agafem de la mà.
Ascendim lentament, respirant fons, tastant de totes les capes d’aire. Suspesos en ell, fent-ne moments de glòria.
De sobte, una sotragada. T’agafo fort, i en un sospir et dic “protegeix-me”. Ens besem com si fos l’última vegada en assaborir-nos.
Tot d’una caiem al buit. Ens envaeix la por, que ens mareja captivadorament. Trasbalsos dolços i de bilis amargues.
I quan encara no ens hem recuperat de torbacions inevitables, inconfessables, inacabables... de cop i volta, altra vegada amunt.

Un no parar constant de moviments i vivències, sentiments i emocions a flor de pell. Tota una vida viscuda en uns instants.
Si seguim així, morirem de vells abans dels 50... Intens, tan intensament, tanta vida!
I és que estar amb tu és com pujar a la roda de la fira.
I és que tocar de peus a terra ja no té gust de res.

Fotografia: Vincenzo Balocchi