Exili verbal

Ell que era home de poques paraules (no pas de pensaments), sempre havia admirat als que disposaven del do de la dialèctica.
La fortuna el va tocar un dia en el que va conèixer una dona que posseïa l’art retòric. Captava l’atenció de tots els oients amb el seu to de veu suau i melós. Utilitzava uns arguments sòlids, un llenguatge exquisit, el vocabulari idoni i, tot això, creava un ambient acollidor que captivava a tot el que tenia actiu el sentit de l’oïda.
No ho podia evitar; se sentia embadalit per aquesta obra verbal que fluïa per les cordes vocals de la dona. Un contrapunt al poc atractiu silenci.
Cada dia buscava una estona o una excusa per apropar-se a aquella dona magnètica, parant tota l’atenció possible a aquella verborrea.

Passat un temps en el que seves oïdes havien estat embriagades per deliciosa dicció, va començar a sentir-se’n empatxat.
I en un moment de digestió lúcida, va posar-se a meditar en el contingut de tant mot, frase i monòleg.
La conclusió no va ser gaire encoratjadora: tot aquell seguit de paraules expressades en tot aquell temps, no tenien cap mena de significat interessant. No se’n podia treure absolutament res d’entusiasmador de tanta xerrameca. No n’havia après res, ni tan sols era profitós per a res, ni molt menys sorprenent.

El dia de la llum, va tornar tard a casa, després de caminar durant llargues hores pels carrers foscos amb aquell decebedor descobriment a sobre.
Va posar-se el pijama i va jeure al llit amb cura, per no despertar la seva estimada. De bocaterrosa i d’esquena a ella va tancar els ulls.
En això que va notar l’escalfor d’una mà posada sobre les seves espatlles. I es va adonar en aquell precís moment que el delicat gest, fet des de la més gran estimació era un veritable discurs. Potser equivalia a un expressió d’ànims: “tranquil, tot passa” o a un reconfortant recordatori del tipus: “estaré amb tu”, i segurament a alguna gran veritat obviada. Però sobretot representava un gran: “t’estimo” amb totes les lletres i sense emetre ni un sol so.
Sí, certament el do de la no paraula pot ser el més gran raonament; pot dir tant!

Aquell dia va decidir ensordir... adorava els silencis.

Fotografia: Kai Brun

“No tinc res a dir, i ho estic dient, i això és poesia” -John Cage-