T’has quedat estancat, com granota en fang sec.
Immobilitzat per dins, fent escarafalls enfora.
No et belluga la sang. I el cor fa temps va deixar de parlar amb les idees. I les idees no recordes quan van començar a ser record.
Navegant entre dues aigües, has acabat surant en la tercera. Un surar quiet, impertèrrit.
I allà romans i t'està bé. I això és el pitjor i t'està bé. I així moriràs i t'estarà bé.
Com granota en fang sec, esperant sense esperar, les arenes movedisses.
de vegades éts sublim ....
ResponEliminaDe vegades... m'afalagues, Arnaudeguerau!
Eliminai es sent el cruixir del tarquim sec al llom del batraci...
ResponEliminaUn comentari d'allò més original i amb un acuradíssim vocabulari. S'agraeix, Antoni!
Eliminaostres...!!!
ResponEliminaNo t'espantis, Toni... és la vida mateixa!
EliminaMolt bona...
ResponEliminaMoltes gràcies, Inma!
EliminaEnrabiada i decebuda...
ResponEliminaEm sap greu, Mariola. Tot i que enrabiar-se és un primer pas per trencar la impassibilitat...
Eliminamolt bo...
ResponEliminaGràcies per passar-te maGdala_SC! :-)
EliminaDe vegades ens falten aigües per deixar de nedar en l'immobilisme. Bona descripció al respecte Martina.
ResponEliminaSalut.
Aquestes aigües ja hi són, ja existeixen; però de vegades ens cal l'empenta (pròpia) per llençar-nos-hi de cap.
EliminaGràcies, Josep!
Molt bé, Núria!
ResponEliminaGràcies, Josep! :)
Elimina