(Iniciat el 4 de maig del 2013)
 |
| El nostre petit món de llestres i il·lusions |
po
e
ma
(in)
a
ca
bat
de
com
ençar
(
diàlegs
poètic
o
vir
tuals
entre
Arnaudeguerau
i:a
MartinaH
1.
quan escampa el núvol,
en queda la intempèrie.
2.
Sobre un mar de lletres,
paraules
i versos
levita un (el) núvol.
Bombolla d'oxigen.
Petit món,
grans fantasies.
Cotó que ens xucla
i escup
noves inspiracions.
3.
reflexes en l'aigua d'un estany,
les onades con
cèntriques ina
cabables
.
.
.
4.
Rellotges sense manetes marquen el temps...
...el temps dels records que encara han d'esdevenir.
5.
des
del Sol de mitjanit
(més estel·lar i glaçat!)
tornes al núvol i (ha escampat)
s'ha esvaït i és
boira...
6.
Núvol cíclic.
Absorció d'idees que escorre la pluja,
retornen en vapor d'aigua (mÀgIa?).
Pluges, sols, nits i dies... sense fi.
7.
Núvol cíclic.
Absorció d'idees que escorre la pluja,
retornen en vapor d'aigua (mÀgIa?).
Pluges, sols, nits i dies... sense fi.
7.
fulls de tardor,
hivern o estiu,
voleiant valls i sembrats, camps de ciments i roselles
aquestes primaveres.
I entre ruixats, cels esstel·lats, llunes d'Abril, bruixes i macs,
nits
de somnis i
in
somnis i
matinades des
vetllades; sempre
sempre
des
prés
de
(fer)
l'amor
ens urgirà la mateixa pregunta
:
per què l'home té por
de
(la
bellesa
de)
la
dona
?
8.
Trepitges de puntetes per no trencar l'encís,
per no forjar escletxes.
I com una espasa, (sempre) travessa
la (mateixa) pregunta:
La puresa és finita?
9.
(imatge)
La bellesa in
finita:
Plou sobre el mar. Raig
de sol rere la cortina d'aigua.
Fina línia que talla el mar. La tempesta
escampa i el núvol s'esvaeix.
A dins però ens queda
(sempre)
la imatge
:
Esquitx de gota de Nú
vol sobre d'aigua de
Mar
10.
Quan el Núvol s'esvaeix, cau la pluja fina i
hi deixa la rosada d'humit aroma a la pell. I
si el Núvol esclatés, les ones expansives del seu tro,
ressonarien (so inaudible per la ment, però no així
al cos) per sempre més remor latent... i des
prés
:
llam
pec
es
clat
de
llum nova
a
on
il·lu
minar-
se
de
nou
!
11.
Quan el capdefibló com agulló,
punxa el mar i l'esguerra i, per la meitat l'esbudella,
com una llança primera, de núvol blanc i abandó,
sense cap més descompressió que una petita
embarcació en desarbolada vela.
També és bellesa. Punyent,
però a la fi: (in)
finita bellesa.
12.
(In)finita puresa, (quasi) divina i alada bellesa,
punyent tal com cops de puny enmig de l'estómac.
Papallones bellugadisses, escopides en petites dosis
ara una de blava, ara una de fúcsia...
Mil colors barrejats voltejant,
difuminant rubors.
13.
Com
és
que
no-
més
surts
de nit
bell
cor-
al·lí?
Deixa't
en-
dur
pel
Mar
i
en
un
em
bat
arri-
baràs
fins
a
la riba
si
es fa
de dia.
14.
-corals, coral·lins i estrelles-
(Bell) coral·lí, deixa't endur,
deixa que la deriva et porti.
Arrenca timons, ancora't a núvols.
No veus que l'asfalt crema?
Neda, coral·lí... vola!
15.
"Drama i bellesa"
en la flama
encesa
.
sublims i fugitius
:
De vegades
ens crec sublims. Llavors
ens ungim en un tot eó de nebuloses
quàntiques d'altes galàxies. De vegades
som fugitius i ens rendim a es
tranys mars i a d'altres
natures
més
nues.
16.
Cargolins i coral.lins mar endins
dofins, estrelles de mar i coral·lins.
Milers de rimes portades a la costa.
Baixes del núvol, puges als mars
entre cotons i sals, sobre onades i pluges.
I sempre, sempre impregnada la sublim(inal) i (in)finita bellesa.
17.
.
.
.
.
i
llavors
de les aigües de la Mar
més encalmada
en sorgirà el so
inabastable, inacabable, inaudible
a
qualsevol oïda
i
a través del temps i l'espai
i
entre mars i oceans
sota l'escorça de la terra
reproduint-
se
in
termitent i in
fatigable.
És
el
diàleg
etern
:
el llenguatge de les balenes
.
.
.
.
.
.
18.
Penjant del núvol, gronxador de somnis.
Enfilats al cim de les galàxies.
I enmig del silenci...
un cant, un so
un llenguatge nou i...
les balenes
...
..
.
19.
.
.
.
com
dues gotes d'aigua
en hemisferis distants
bessones i antagòniques,
el baf de l'esquitx i l'onada del so
que la punta dels dits
de
.
.
.
com
dues gotes d'aigua
en hemisferis distants
bessones i antagòniques,
el baf de l'esquitx i l'onada del so
que la punta dels dits
de
l
es
gronxador
es
de som
nis
en els núvols estant
i
s
van deixant caure
a
la mar
es percep
a
l
mateix
'instant
en l'hemisferi
o
posat
.
.
.
.
i aniran
res
sonant
de tant en
tant
.
.
.
20.
Nebuloses, boirines
interrogants sense rimes.
L'estiu pot ser (in/finitament) més bell...
...que les preuades
primaveres?
21.
el dia
que el Sol no ens llevi
(encara sense saber com és que podem
enyorar allò que no coneixem)
morire
m
22.
Núvol... vols gronxar-te amb mi?
... Moviment ·········· è t e r N ...
23.
quan
el Sol
es lleva
per fi i de nou
a qualse vol lloc de la nostra òrbita
dos isò tops o à to ms
de dues mans que ara i en aquest mateix instant
i en el lloc més estrany que mai us hagueu i ma gi nat
(Un cotxe d'argent rodant damunt d'asfalt daurat)
sor pre si ves es to quen fi bla da cor po ral cor rent e lèc tric
es pi nal re
cor rent (-nos) de la punta dels dits d'a que lles mans
fins la re tina orbital i l'oïda pe ri mi tal
Es troben i s'agafen sense a donar-
se'n Tots dos mirant a l'horitzó
al mateix instant
i en dos
llocs
tant
distants!
l'
U
ni
vers
es
clou
de
nou
24.
Simultaneïtats inesperades, arriscades
abracen un mar de corals i petxines.
Quan arriben a la costa, sorgeix la pregunta:
A què obeeix la bellesa del núvol,
quan el cel és tacat per estrelles?
Mentre, a l'horitzó, es divisa un vaixell
i les veles... se t'emporten.
25.
...la
circumnavegant
-des del timó de la nau- alça el cap i
veu nuvolets blancs de cotó, com petits xais
que en fila índia estiguessin caminant, dividint el cel
blau en dos meitats seguint l'estela de l'avió
que li ha passat ara mateix
damunt del
cap
.
Però
el que no sap,
és que a la nau que l'ha creuat i
sobrevola l'oceà que ella tota sola
està travessant, hi ha algú assegut que
-ara i en aquest mateix instant!-
en ella està pen
sant
.....
26.
Del perill d'endur-se un trosset de núvol entre les ungles,
cap a mons menys eteris... :
La sublim Perfecció - Bellesa - no encaixa.
27.
El passatger del seient 99 de l'avió que sobrevolava l'oceà en
sentit oposat / a l'aterrar i desembarcar en qualsevol aeroport de
qualsevol ciutat d'aquest planeta que anomenem Terra / s'ha
deixat un llibre obert a la pàgina 33 / i quan el sobrcàrrec
passa pel davant fent la revisió dels objectes oblidats / el veu
l'agafa i el mira i tot just té temps de llegir abans de sortir
'Un fil vermell invisible connecta aquells que estan
destinats a trobar-se malgrat..................'
llavors el tanca i baixa per la rampa (
) en aquell mateix instant en un hotel qualsevol de qualsevol
ciutat d'aquest planeta anomenat Terra / una dona es desperta
en sentir el so que fa un missatge al seu telèfon / al tombar-se per
agafar-lo li dóna un cop i el mòbil cau per terra / i s'il·lumina tot
just perquè ella hi pugui veure escrit
'..............el temps, el lloc, o les
circumstàncies.
) tots dos moments són independents i estan
separats per l'espai i el temps però mai no sabrem si estan
connectats (o no) . I un llibre que també ha quedat
oblidat en un estant d'objectes perduts de qualsevol lloc de
qualsevol ciutat d'aquest planeta anomenat Terra com
el missatge perdut per sempre més (o no) en el temps i
sense cap resposta
(o no) hauran deixat
en
l'espai
eteri
la fi
del
fil
que
encara
no hem
vist
i diu
així:
el fil pot emblicar-se, però mai no es trencarà
0.
Nú
vol
cí
clic
i
-in-
fi
nit:
..........quan s'evapora entra a dins..........
)
...
(
u
menys
que
ze
ro
:
sis
mes
os
més
tard que
sis
mes
os
abans
algú
escrivís
als lavabos d'un bar de qualsevol
ciutat
:
...el ressò de l'instant, per-
algú
va veur
e's es
crit
als lavabos d'un
bar
-dura, sempre en el temps...
de
xi
ca
go
:
...i l'espai
.
menys
dos
:
la marea
no baixa mai.
Se'n va mar endins. I quan
les llunes volen torna amb més força
al punt més alt. On va deixar
un gra de sorra d'arena
moll
a
menys
tres
:
Recollint les engrunes de cotons i grans de sorra,
tornes a construir castells d'aire.
Aguantaran el pes colossal dels batecs?
menys
quatre
.
silenci
en
la mirada
Boira d'estiu : Fil d'aigua
evaporat
en
silenci
menys
cinc
Canvis imperceptibles,
transformacions inevitables
i el majestuós núvol
per sempre més:
immutable.
(ara entenc la bellesa de l'eternitat)
meny
s
si
s
i
la bellesa
de l'eternitat
(
no
es veu
ni
..........el principi ni el final..........
d'
en
la lleugeresa
dels llavis
en
un
petó
)
mig
:
el petó
.
.
.
. va
sal
tar
pels
aires
.
.
.
.
.
.
no
més
sortir
del
s
lla vi
s
ballant
entre
tota
la
gent
a
da
.
.
.
.
.
que
boca
badada
mira
va
com
el petó
ro
do
la
va i
feia salt
i
ronets
i
després
s'en
lairava
sense
pes
ni volum
com un bes
i
s'elevava
més enllà
del cel
comú
.
.
i
ningú dels presents a la plaça del poble
en aquell dia festiu
.
.
.
.
va saber mai
cap
on va fugir
el petó ·
.
.
.
però
qui el va poder
atrapar
el
.
.
però
qui el va poder
atrapar
un dia
sense .
.
.
Sol
i
sense saber tampoc
ni d'on venia ni qui l'havia
llençat
en un segon
de puríssima
bellesa .
.
.
es va enamorar.
sen se
saber
res més
per sem pre més
ni
del
petó
ni
del bes
no
més
havent
en tès
COR
pres
que
el
regal
en
(
verí
ci
nat
sat
era
el
del
som
ni
de
)
l'
a
mor
e
tern
.
menys set
Quan espanta la pròpia essència del núvol
per la magnificència
ència . . . . . . . . . . . . . .
ència . . . . . . .
ència .
(eco dins l'espai infinit)
espera't a que pugi la marea,
munta't a l'onada més alta i...
enfila't
I quan amb la punteta dels dits, freguis el cel
d'entre el(s) núvol(s),
te n'adonaràs que...
s'han esvaït les pors,
potser en algun punt de l'estratosfera
era . . . . . . . . . . . . . . era . . . . . . .
era .
menys vuit:
Calma estival de bon matí Tot
just remors del fons de la mar plana I
el cel de porpra i algun estel ja in
tueix el Sol i .
.
.
l'eco
.
d'alt
res . es
galàxies
menys nou
dues
gotes d'aigua bessones
giren en sentit
invers
als
hemisferis oposats.
Es desprenen i es contrauen
per l'atracció del mateix
univers
i
just es
transformen
en aire en el mateix
instant
que dues
vides paral·leles
deixin caure un esquitx
(somriure o llàgrima)
en el precís
moment
.
.
.
.
.
de
la
sincro
nia
 |
| Fotografia: Anja Stiegler |
menys deu
Gotes d'aigua que es desprenen del núvol
se solidifiquen amb el vent gèlid d'hivern,
es liqüen amb la calor sufocant de l'estiu,
llisquen pels aires de les dolces primaveres,
s'evaporen, i sempre, sempre... tornen al lloc d'origen.
··· Ergo ···
Núvol com a ventre gestant de gotes bessones.
Sincronia perfecta: el principi i la fi romanen just al mateix punt.
menys
onze
:
petxines
que
.
.
.
.
.
sota l'aigua
bufen bombolles d'aire
cap a la superfície I quan emergeixen
es con fonen i s'uneixen
a les gotes de pluja
que cauen
.
.
.
.
.
.
.
damunt .
la mar
.
.
.
sota l'aigua
bufen bombolles d'aire
cap a la superfície I quan emergeixen
es con fonen i s'uneixen
a les gotes de pluja
que cauen
.
.
.
.
.
.
.
damunt .
la mar
menys
dot
ze:
No hi veus un punt a l'horitzó?
Que salta i balla. És una petxina
o una gavina? I quan més t'hi avances
més lluny el veus. No és la línia blanca
de l'horitzó, que sempre fuig i mai s'alcança
bell
cor
al·
lí
?
menys tretze
El dia que vas agafar els
colors de l'estoig dels àngels i
et vas decidir a dibuixar el
núvol, primer resseguint-lo
amb el color blau de les
onades, després pintant-lo
amb el blanc de la puresa-
bellesa (in)abastable, vas
tastar de l'elixir de l'eternitat.
Un cop el tens a la sang, ja és
tard... mai tornaràs a ser
mortal. Hauràs de viure per sempre més, amb ell a dins.
Assumeix les conseqüències:
La bellesa eterna és pura però... de vegades també, dolorosa.
menys catorze
:
Sol
i
tu
d
in
tangible
finita
bellesa
menys quinze
Quan el cel està clar i el cel tenyeix de realisme la terra ferma,
penses i et qüestiones... si potser enyores els dies de núvols que
reguen amb pluja de versos (sublims), la que ahir era sorra
mundana.
I et preguntes quin serà l'estat natural de l'ésser humà: el d'un
dia de sol o, per ventura, l'ennuvolat?
menys
set
ze
A dalt al cel,
la pluja i els llampecs.
Abaix el vent i a mar les onades.
Gotes de sal i esquitxos de Sol De nit
totes les llunes que fan el dia,
en silencis i sense veus,
tant és quin és
el seu estat :
és el més bell
de tots
els
po
e
mes
menys
dis : set
es perd en la nit
el bell
Cor
a
l·
lí?
li
salten
espurnes
de nit
i
(s')
en
lluerna
(d')
altres estels
?
i
quan es lleva
el Sol
entre onades de mars de fons
en
el
s
reflexe
s
de
nous
matins
El
perdrem
per
sempre
en
l'horitzó
?
O
ens seguirà il·luminant
com
l'antic corall
que el va crear
Fent
tombarelles
entre
el mar i el cel
Serà
també
com
l'
estrella
nova
que
la
seva llum
no
il·lumina
encara
per
què
és
tant lluny
!
( Que no l'hem intuït )
:
surem
entre la mar i el cel
com
dos . els
dofins
quan riuen
junts
pels matins
!
?
.
menys divuit
La llegenda
El núvol en el cel deixa un rastre igual al de les espurnes daurades que emet un estel fugaç.
Si mires molt el rastre estel·lar, et captiva, t'hipnotitza i t'enlluerna de tal manera que no et deixa veure el rastre que al mateix temps deixa al seu pas, però al subsòl i en forma d'ombra.
Conta la llegenda que algú desconegut, en algun moment incert i en algu lloc inhòspit va arribar a observar l'ombra.
I el que va veure va ser tan esfereïdor, que els seus ulls no hi van tornar a veure mai més res que ombra(es).
No la miris amfibi alat! Salta l'ombra amb l'impuls que et donen les onades. Creu-me... Un peix cec no sobreviu ni a l'aigua de mar, ni als núvols del cel, ni a terra d'ombres.
menys
di
nou
:
és
en el misteri
de
l'ec
losió
de
l'
-trenta
L'hivern passa cautelós davant la finestra
amb por per la fúria de la tempesta.
Però les gotes mai no es desprenen
ni amb pluja fina, ni amb rosada
ni tan sols amb esquitx d'aigua.
-
trenta
u:
(gravi
tant
!)
Nú
v
ol
e
ter
i
:
Ex
terior
i
in an
terior.
A
lunar
i
terren
al
in en
tempor
al
i
cíclic
gravitator
i
i
círcul
ar
in
de
fi
nit
el Diluvi
nom bíblic o mitològic,
de pluja forta o molt forta,
és sempre un record,
d'aigües caigudes
d'altres
alba
des
-33
Núvol d'estiu, perdurable i fresc.
Nigul excels, cotó sofert.
Resistent al glaç;
cristalls de gel.
Núvol perenne
ran de pell...
-34
n
U vo L
s
.
.
.
esperes la pluja
-36.
sol
d
'hivern
e
glaç
i
N
Ú
v
O
l
i
llUna
nOva
vertigen
pri
ma
ve
ra
-37.
creix la vida
cada dia, en terra
nú -vol
i
mar
i
I què vindrà després de la matinada?
nÚvOL arnaudeguerau
Entrada original
és
en el misteri
de
l'ec
losió
de
l'
uni
vers
allà on resideix
la força de l'atracció
de les
partícules
més minses més fràgils
més mortes,
sense
cap
por
a
l
s
des
conegut
s
a
venir
s.
.
.
.
.
i
mentre,
del núvol plouen estels i la mar esquitxa sal, i dels coralls surten
espurnes,
quan la lluna els il·lumina i el sol els enlluerna
nit a dia
sense fi
mentre
e l'
uni
vers
els
re
gir
i
a
.
(-20)
fràgils
(
no tenim por al desconegut,
temem allò que ja ens és conegut:
que mai no coneixerem
el
tot
)
deixem caure
les espurnes del nostre rastre
per tot
.
.
.
i
així
es
de
venim
eterns
menys vint-i-u
Tan fràgil com una nina de porcellana
que cuides
que mimes
que engalanes
que estrenys amb cura per no trencar-la.
Tan sublim, tan bella i eterna
com aigua manantial que emana.
(
inter medi
ú
en
el llenguatge
de
les balenes
.
.
.
.
entre
les
ones
sub
cutànies
terrànies
marines
conta la llegenda...
que un dofí desoreintat
va perdre els nord ja fa momts anys i
va voler varar a una platja Però pel camí cap al seu trist destí
va coincidir amb un vaixell que el creuava Va sentir veus i
el cant dolç d'una veu humana Va mirar enlaire i
una nena somrient el mirava
El dofí distret va
riure
i
van
començar a
jugar a
fet
i
amagar
.
molts
anys més tard
quan el vaixell va tornar a passar
pel mateix punt i fent el mateix rumb
Amb la mateixa nena al damunt El dofí que ja era gran
va nedar inquiet, ràpid i àgil Ansiós d'alegria, cap al vaixell
i així poder saludar de nou a
la seva millor
amiga
.
diuen
que els dofins no
obliden mai una amiga
No perden mai una
amistat
Diuen que si deixes oberta la porta dels somnis,
menys
vint-
i
-tres
més enllà de la nit
d'in
som
ni
s
sempre hi tobaràs
la seva millor
amiga
.
diuen
que els dofins no
obliden mai una amiga
No perden mai una
amistat
menys vint-i-dos
Diuen que si deixes oberta la porta dels somnis,
pot passar a fer-te una visita el nÚvOl.
Un cop has despertat però,
ja ho has oblidat.
Et diré un secret:
Si sota el llit hi veus gotes de rosada,
considera't privilegiat;
has estat tocat pel nÚvOl
i ara ja seràs el seu amic,
per sempre més.
menys
vint-
i
-tres
més enllà de la nit
d'in
som
ni
s
sempre hi tobaràs
el
un
cordill
vermell
en
nuat
en
delits i
d'es
nuat
de
tot
el mundà
desig
i
et
guiarà
(
fins
l'
a in
fi
nit
)
de dia i de nit
-24
Un fil vermell imperceptible, invisible a la vista dels més
terrenals.
No el subestimis, sal de mar.
Si l'estires i l'esquives, si el respires i el retens
més enllà dels núvols i del seu hàbitat natural
-podria escanyar-te-.
I un núvol sense fil per enfilar-se, és una escala sense graons.
menys
vint-i-cinc
I
va començar a ploure i
el núvol persisitia, i
el diluvi seguia. Plovia i
plovia, però el núvol
no s'esvaïa...
Llavors
es va sentir l'eco d'un tro
llunyà, molt més enllà i
a l'instant un llamp
va encendre el cel
i
en
la claror
enlluernant
el núvol
fugiria
?
menys vint-i-sis
DE VEGADES alces el cap, mires amunt i allà el veus, quiet, quasi immòbil.
Però en el fons de dins teu saps que això no té cap importància. I que el que verdaderament compta és que hi sigui, i que sobretot aixoplugui les gotes d'aigua, de vegades més fràgils, de vegades més fortes, DE VEGADES...
menys
vint-i-set
a
vegades
Quánta claror!
En els ulls quan veuen
com s'esmuny un Núvol
entre les mans.
de
vegades
Quánta tardor!
I la pluja i el vent
que escampa les fulles
mortes damunt
l'asfalt.
-vint-i-vuit
i
si n'omplíssim de cascabells,
els núvols i els cels
?
.
.
.
-vint-i-nou
Tirada de daus
El núvol te una virtut, et deixa jugar, sense retrets ni gemecs.
Tu jugues, tu tries: si evadir-te o retenir-te, si enlairar-te o mantenir-te.
Però sigui quina sigui la cara del dau, el núvol es manté suspès, gravitant
eternament, esperant respostes sense resposta.
hivern
:
el
nú-
vol
es-
tant-
is
d'
in
fi
nit
cel
es-
telar
i
glaç
tramuntanal
ha
esvaït
les boires
estivals
Venus
(t')
il·lumina
de
nou
nou
s
finestrals
línies
de
mar
horitzons
pre
hivern
als
L'hivern passa cautelós davant la finestra
amb por per la fúria de la tempesta.
Però les gotes mai no es desprenen
ni amb pluja fina, ni amb rosada
ni tan sols amb esquitx d'aigua.
-
trenta
u:
(gravi
tant
!)
v
ol
e
ter
i
:
Ex
terior
i
in an
terior.
A
lunar
i
terren
al
in en
tempor
al
i
cíclic
gravitator
i
i
círcul
ar
in
de
fi
nit
a
estat
en
Nú
vol
at.
(ac
cèssit)
el dilluns més trist
de la nit més freda
plo
u r
en
llàgrimes
del
Nú
vol
.
.
.
.
.
.
La nit més trista,
del dilluns més fred
.
-trenta-dos
Imagino imaginar que levito.
Imagino imaginar que el núvol em sosté.
No em calen ales, no em cal imaginar.
Sóc núvol, sóc aigua, sóc ser.
(ac
cèssit)
el dilluns més trist
de la nit més freda
plo
u r
en
llàgrimes
del
Nú
vol
.
.
.
.
.
.
La nit més trista,
del dilluns més fred
.
-trenta-dos
Imagino imaginar que levito.
Imagino imaginar que el núvol em sosté.
No em calen ales, no em cal imaginar.
Sóc núvol, sóc aigua, sóc ser.
el Diluvi
nom bíblic o mitològic,
de pluja forta o molt forta,
és sempre un record,
d'aigües caigudes
d'altres
alba
des
-33
Núvol d'estiu, perdurable i fresc.
Nigul excels, cotó sofert.
Resistent al glaç;
cristalls de gel.
Núvol perenne
ran de pell...
-34
n
U vo L
s
.
.
.
-35
Quan el SOL guspireja
Quan el SOL guspireja
esperes la pluja
per tornar
a guaitar,
altre cop,
el venerat
n
ú
vol
-36.
sol
d
'hivern
e
glaç
i
N
Ú
v
O
l
i
llUna
nOva
vertigen
pri
ma
ve
ra
 |
| Fotografia: arnomikkinen |
-37.
creix la vida
cada dia, en terra
nú -vol
i
mar
i
salta al vent la guspira
en
el
re cor
d
-e la memòria
.
I
l'agafes
al vol
com
l'abelló
que
ens
diu
no
som
no
més
que
humanes
criatures
.
menys 38
Bufa fort,
bufa
bufa! bffffffffff
És en va,
el núvol (re)apareix
com per art de màgia
com per gràcia divina.
bffffffffff Cúmulus
sofert,
sofert,
d'amistats
intactes,
intactes,
en pluja
fina.
.
.
I
-43fina.
.
.
-39
I
un cel gebrat
d'un altre hivern,
d'un altre març d'un altre maig a raig
sincer d'altres aiguats
i noves prima
veres.
d'un altre hivern,
d'un altre març d'un altre maig a raig
sincer d'altres aiguats
i noves prima
veres.
-40
de
l'hivern
en raigs i esclats de núvols de vents i tempestes.
En prats i camps d'ordís blat i roselles, rere el coll
de la serola, neix la pluja i l'esperit, en gorg de vi i de ponzelles.
Sonen tambors i trompetes. Se senten els cors de senglars,
i esclops i estrips i el pedregar de l'aiguat,
que cau de terra amunt, altiu, definitiu,
en llamp que aclareix l'auba;
El so de Déu,
Un tro .
I al pas dels cavalls, tiren les regnes els guerrers;
alcen el cap, lluents els ulls assedegats de vida,
els brilla la pell i l'estendard.
Reflex del Sol més incipient
als seus cabells sembrats d'Or .
Són bons amants els hòmens sense llar?
I a la recerca de la Mort bullen d'Amor i mai no esperen
que s'escampi la brumera. Puja l'aire i
s'enfila per tota la serra
Fan un crit i marca el pas el més Alt.
El Més Bell El Més audaç .
Pren el vol com qualsevol aucell,
com un falcó
perseguint les orenetes
rere el Grial
camí avall, sota la gebra , sota l'ombral, sota el faix i
el sèrum, juguen a daus en un descans i s'enriuen
de la vida i la ventura . L'existència fugissera és
diuen, L'ànima eterna.
I en tornar a revinclar el cavall
a l'endavellada, costaurda,
cap per vall cap a la vall,
de fondelades escumoses aspiren goig,
deixant enrere les muntanyes i llurs glacereses,
ja vora la vora del riu que serpenteja i grogeja i
els duu en drecera cap a la Vil·la més nova del camí,
i allí, hi troben una rosella i el perfum
de La Donzella,
en front del món negre, allà on les bruixes
es pentinen i la princesa
encisa.
al redós
del
cau de
l'os
-42
La matinada i una tardor
Què en diria jo de la tardor ja apresa De la nit ja morta i una fresca que s'oblida Què te'n diria jo de la tardor i una matinada Del ja hi som que ja ha passat i l'asfalt ja banyat i la pressa que enretira un cartró per terra i tot el tabac ja fumat i el fred que m'has deixat Com t'ho diria Jo sense ferir-me més Com t'ho diria Jo Que curta que és la nit quan l'has viscuda Com t'ho diria sense ferir-nos tots dos Que ens hem deixat sense haver-nos trobat Com en direm de la matinada ja oblidada
En prats i camps d'ordís blat i roselles, rere el coll
de la serola, neix la pluja i l'esperit, en gorg de vi i de ponzelles.
Sonen tambors i trompetes. Se senten els cors de senglars,
i esclops i estrips i el pedregar de l'aiguat,
que cau de terra amunt, altiu, definitiu,
en llamp que aclareix l'auba;
El so de Déu,
Un tro .
I al pas dels cavalls, tiren les regnes els guerrers;
alcen el cap, lluents els ulls assedegats de vida,
els brilla la pell i l'estendard.
Reflex del Sol més incipient
als seus cabells sembrats d'Or .
Són bons amants els hòmens sense llar?
I a la recerca de la Mort bullen d'Amor i mai no esperen
que s'escampi la brumera. Puja l'aire i
s'enfila per tota la serra
Fan un crit i marca el pas el més Alt.
El Més Bell El Més audaç .
Pren el vol com qualsevol aucell,
com un falcó
perseguint les orenetes
rere el Grial
camí avall, sota la gebra , sota l'ombral, sota el faix i
el sèrum, juguen a daus en un descans i s'enriuen
de la vida i la ventura . L'existència fugissera és
diuen, L'ànima eterna.
I en tornar a revinclar el cavall
a l'endavellada, costaurda,
cap per vall cap a la vall,
de fondelades escumoses aspiren goig,
deixant enrere les muntanyes i llurs glacereses,
ja vora la vora del riu que serpenteja i grogeja i
els duu en drecera cap a la Vil·la més nova del camí,
i allí, hi troben una rosella i el perfum
de La Donzella,
en front del món negre, allà on les bruixes
es pentinen i la princesa
encisa.
a
l'inici
de
la
primavera
del
cau de
l'os
-41
Si tingués un rasclet
Si tingués un rasclet
-ara que és primavera-
li passaria al cel,
com el pagès fa a l’hort,
que neteja amb traça.
Si tingués un rasclet
llauraria el firmament
d’estels i estrassa
i hi deixaria els núvols
d’olor a fonollassa.
Si tingués un rasclet
Si tingués un rasclet
-ara que és primavera-
li passaria al cel,
com el pagès fa a l’hort,
que neteja amb traça.
Si tingués un rasclet
llauraria el firmament
d’estels i estrassa
i hi deixaria els núvols
d’olor a fonollassa.
-42
La matinada i una tardor
Què en diria jo de la tardor ja apresa De la nit ja morta i una fresca que s'oblida Què te'n diria jo de la tardor i una matinada Del ja hi som que ja ha passat i l'asfalt ja banyat i la pressa que enretira un cartró per terra i tot el tabac ja fumat i el fred que m'has deixat Com t'ho diria Jo sense ferir-me més Com t'ho diria Jo Que curta que és la nit quan l'has viscuda Com t'ho diria sense ferir-nos tots dos Que ens hem deixat sense haver-nos trobat Com en direm de la matinada ja oblidada
I què vindrà després de la matinada?
I què vindrà després de la matinada?
Digues, què vindrà ara, que la primavera està acabada.
Un matí curt, una tarda solellada?
O una llarga passejada a través de fulles seques? Cric crac! Cric crac!
La remor del fullam desperta la matinada...
Vet aquí què vindrà després de la matinada: el despertar de la tardor i amb sort, potser, una tarda solellada.
Entrada original
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada