ConVERSes amb el mirall

ConVERSes a dues veus entre els miralls respectius, de/amb Joan Quisapquè i MartinaH:

Ja vindran unes altres hores interminables 
d’un hivern aspre, de carrers deserts.
I ens arraulirem altre cop
vora un foc incert,
i ens tornarem a explicar,
a la nostra manera,
aquelles històries que anem reescrivint
de fred en fred.

Cantarem, amb l’afonia d’un cel oxidat,
mots malferits d’aquells capvespres
humits de foscor davant d’un mar isolat.
Recitarem, amb la claror de l’himne,
versos resplendents d’aquelles albes perfumades
pel flaire intens de les pells ablanides
d’estimar i de sexe sadollat.
I ens adormirem exhausts,
altra volta, de matinada.
Abrigats amb la vànova de l’aparença,
embriacs de ficcions.

No pateixis, no és oblit ni despit,
ens tornarem a trobar a la força.
Ningú més ens pot bressolar
amb la lectura d’uns contes
que només tu i jo sabem.

Però ara no és temps de recolliment,
encara.

Volen ocells allà fora i el cel canvia de color,
potser plourà
i les converses i les cerveses són daurades i fresques.
Les rialles també saben ballar
càndides cançons d’amor
i els silencis es remouen inquiets
amb les pessigolles barroeres del desig.

Ja m’he vestit per sortir i porto ben pentinada
la nuesa,

si no estic més amb tu,
mirall,
no és pel què reflecteixes
sinó pel que no pots conèixer,

les estàtues recullen impassibles
les femtes de les aus,
però no poden albirar
els núvols prolífics de la follia
allà on el somni i l’horitzó es confonen.
Ja en parlarem,
mirall...

En el temple dels miralls, vaig buscar-te... Va ser fàcil reconeixe’t d’entre tots els espills, per la teva mirada inquisidora...

Si no estic més amb tu,
mirall, 
no és pel teu reflex.

No crec en miratges
ni en egos inflats.
Les meravelles del món
no les ofereix cap òptica,
i no és retòrica.
No t’evito,
mirall;
senzillament no et necessito,
ja no em tempta contemplar-te.
Ara no em calen aprovacions,
no busco esguards ni condicions.
Vull trencar cadenes
i esmicolar cristalls,
sagnar descalça
en collir assutzenes
per prats i valls.

La bellesa pura
de l’alegria i de la tristesa
s’oculta rere els vitralls.
Busca darrere teu
i recorda’m cristal•lina,
oblidat mirall.

Recordo un temps,
de rellotges de sorra,
en que et contemplava embadalida.
Van ser dies d’espelmes de plàstic
a mitjanit
i copes plenes de converses buides,
bombolles frívoles
d’una odiosa poesia vàcua.

No tinc malenconia,
puc desvestir-me de les sedes aspres
per a tornar-me a revestir de pells
sense plors ni paüra.

Ja no m’admiro davant teu,
mirall malaguanyat,
perquè m’estimo sense buscar-te
en el ventre de les vanitats.

Vull que sigui la vida
qui em narri la història,
que el vent m’empenyi
deixant al seu pas
cada pedra amb la que he d’ensopegar.
Romandre amb els núvols als peus,
empassant-me les hores del rellotge
que, amb els grans de sorra, algun dia
escriurà la paraula
fi.


                      Joan Quisapquè & MartinaH

Fotografia: Victoria Audouard