De res, construir castells en l'aire.
Res importa en aquest paradís de gust de caramel d'anís, que embriaga i aclapara.
És en va, provar de canviar el destí escrit a tinta xinesa.
Sempre hi haurà un vent que t'escabelli el teu pentinat a base de fixador barat.
Debades, esperar que una ploma no enderroqui el castell de cartes que t'has esmerçat en alçar dia a dia. Més valdria haver-se-les jugat, et dius alguna vegada...
Però no t'escalfis el cap, és en va, com ho és pensar. Com ho és emocionar-se en quelcom que en un instant desapareix.
No hi ha consells avui, ni tampoc consens, perquè no calen, i són banals en aquesta estació anomenada incertesa.
 |
| Fotografia: Attila Kozó |
No serveix de res. Però ho fem.
ResponEliminaNo ho podem evitar.
EliminaGràcies, Xavier.
n'hi haurà prou quan miris enrere i puguis dir que has acumulat petites experiències -bones o no tan bones- que han omplert qualsevol mena de buit, fins llavors queda molt camí per fer i moltes decepcions per viure.
ResponEliminafelicitats pel blog.
Cert sr. nadie, el camí és llarg i ningú va dir que fos fàcil, debades potser, o potser no... però no fàcil.
EliminaMoltes gràcies per la visita!
Creo en el destino, creo que los cauces están ahí y que , el azar, es una excusa con la que justificamos nuestros huidas y perdidas por el laberinto de nuestros días pero , al final, terminamos llegando a ese lugar que nuestros pasos conocían de antemano , cuando ni tan siquiera eran pies o barro o naipes incapaces de imaginar lo que un tahúr puede hacer en una mesa camilla.
ResponEliminaUn petoh sobre un as de picas
El azar nos sirve de excusa, aunque tambien y en ciertas ocasiones, nombrar al destino, para no afrontar según que situaciones. De todas maneras todo permanece escrito, tambien nuestras palabras y versos, a la par que n uestros silencios.
EliminaUn besoh.