Radiografia d’una llàgrima utòpica

Aquest matí he vist un ocell mort i no he sentit res.
És curiós com el plor d’un altre pot produir-te indiferència de vegades, d’altres et commou, i fins i tot pot ocasionar-te atracció lasciva.

Aquesta nit he provat a provocar-me el plor i no he sabut.
Una vegada vaig guardar llàgrimes a un flascó de vidre per quan arribés aquest moment, i així, alliberar-me. Però desconeixia que tenen data de caducitat en forma evaporada.
Per què aquesta insistència en provocar el plor a un nadó en el seu primer alè? Necessitem una llàgrima per sentir-nos vius? No n’hi ha prou amb respirar que, val a dir, no és gens fàcil?

Aquesta nit, també, he sortit a córrer amb la intenció d’extenuar-me fins al desfici, fins al dolor intens, per provocar-me una llàgrima, una minsa llàgrima. I l’única gota que he pogut percebre ha estat la de la rosada de l’alba a la cara que m’ha recordat que avui no he dormit; ni dormit ni plorat.
Quan el pou s’asseca perd la seva funció? És un ésser inert el que no vessa llàgrimes?

Miro ara aquest paper en el que he escrit aquests quatre renglons incongruents i hi veig una gota vermella. Sang vessada per la força en pressionar la ploma, o potser m’esperanço en creure que m’ha caigut dels ulls...

"Sin embargo, pronto comprendió que estaba en el charco de lágrimas que había derramado cuando medía casi tres metros de estatura. ¡Ojalá no hubiera llorado tanto! -dijo Alicia, mientras nadaba a su alrededor, intentando encontrar la salida-. ¡Supongo que ahora recibiré el castigo y moriré ahogada en mis propias lágrimas!” (Lewis Carroll)

"Casi muero por todas las lágrimas que no derramé.” (Robert Fisher)