Va tancar els ulls i es va deixar endur per aquella agradable sensació que li era tant útil de reviure en els feixucs dies de tardor a la ciutat ferrítica. El seu secret pels dies freds: recordar l’escalfor del sol sobre la dermis, alleugerida pel fort vent de tramuntana, i que contràriament a la resta, no li era massa molest.
I estirada com estava amb el cos seminu, sentint cada parcel•la de la seva pell, no podia evitar pensar. Imaginava que estaria bé que aquell vent de l’Empordà s’endugués al seu pas tots aquells pensaments, de vegades feixucs, de vegades grats, però que a la balança sospesaven turmentosos.
Potser l’oratge havia sentit les seves divagacions perquè va començar a bufar amb més força i amb patents intents d’importunar. Així que va aixecar-se de la gandula i va dirigir-se a la terrassa del bar de la piscina pública.
Tot i estar aixoplugada sota una lona gruixuda de color verdós, las ràfegues de vent fustigant sobre aquesta, produïen una remor escandalosa. Malgrat això, no va desistir i va obrir el llibre reposat damunt la taula d’al•lumini. Però l’intent va ser en va, no hi havia manera de passar de la plana assenyalada. Va mirar més enllà com el vent es feia notar, de la mateixa manera que aquelles adolescents arrogants que passaven per davant es feien veure, amb la roba cenyida que insinuava uns pits incipients i que tenien més de nena que de dona, encara. Li produïen una mena de llàstima aquelles nenes mutants i es va adonar a temps, que havia obert la boca a punt de pronunciar allò que pensava: “No correu, no tingueu pressa...”.
Va tornar a posar la vista sobre la coberta del llibre per seguir amb la mirada en els coberts que estaven al costat, esperant ser usats per picar alguna tapa. I va imaginar-se agafant el ganivet i obrint-se el crani amb la destresa del cirurgià i el seu pols mil•limètric. Va seguir la fantasia visualitzant com es trauria els pensaments distorsionadors de la lectura entre vísceres i sang, coagulats i llefiscosos.
De sobte va veure com l’observava un home amb banyador i pit nu, que uns metres més endavant, assegut a una altra taula, es bevia amb ànsia una cervesa ben fresca. Va dir-se a sí mateixa que si l’home pogués endevinar el que estava pensant, fugiria cames ajudeu-me, no sense abans haver escurat la gerra, segurament...
Va obrir el llibre en un últim intent, just per on assenyalava el punt de llibre que aquest estiu havia escollit amb cura. Es tractava d’un record de l’Índia que una amiga extraviada en el temps li havia portat com a souvenir. Tenia el suau tacte de l’interior de les capses dels llibres artesanals; concretament franel•la. El va tocar amb delicadesa resseguint les cantonades amb el dit índex mentre li semblava ensumar una mena d’olor d’espècies índies que es produïen amb el frec, potser curri.
Se li va obrir la gana... Estava clar que no hi havia res a fer. Va tancar el llibre i es va dirigir al cotxe amb intenció d’anar a casa a fer-se el dinar; li venia de gust arròs basmati.
Un cop a casa, el vent va cedir.
 |
| Fotografia feta a Cadaqués -creació pròpia- |
Puede; si , puede que no lograra pasar de ese renglón cuya altura resultaba soberbia pero en el , como si fuera un papel atrapa-moscas, estaban quedando esos momentos larvados que ni siquiera eran capaces de recordar el titulo del libro.
ResponEliminaSeguro que el arroz despertó esas ganas de dejar que el viento desnude de borrones nuestras ´paginas en blanco y nuestras paginas ya escritas y las ganas de derrotar ese renglón aunque solo sea hasta el siguiente punto con olor a curry.
Un abrazo
Si no es en un momento es en otro, en el que coloreamos la página en blanco o derrotamos el maldito y persitente renglón.
EliminaYo no lo hubiera explicado mejor, que como tú lo has hecho...
Un abrazo.