Quina cadena tries?

No sabia com havia anat a parar al menjador de casa seva aquell homenot esquifit amb cara de pocs amics i mirada cínica; de fet no recordava haver-li obert la porta. Era ben estrany tot plegat, però no hi havia temps a fer-se preguntes perquè l’home ja s’havia assegut a la taula del menjador i havia obert el seu maletí de pell, desplegant tot una mena d’assortit de cadenes, cadenats i ferros pesants.
Es va apropar encuriosida i quan encara no havia ni obert la boca...

—Quina cadena tria? —va dir-li enèrgicament, aquella mena de venedor.
—Perdoni, com diu? —estava totalment desconcertada.
—Disculpi però no tinc massa temps a perdre, així que decideixi’s ràpid. Les té d’alumini, ferro, or... Triï quina cadena es vol quedar. Pensi que és per tota la vida, així que estigui’n convençuda.
—Miri, senyor —començava a posar-se nerviosa— no sé qui l’ha fet venir ni per a què, però jo no en vull cap de cadena.

I quan la dona feia l’intent d’aixecar-se de la cadira, l’homenot va agafar-la fort del canell i sense alçar-li la veu però de manera desagradable va dir-li: —Escolti’m bé —una pausa— nena —amb un clar to despectiu—: faci’s a la idea de que tots, absolutament tots, des que naixem, tenim una cadena predeterminada. Ara té l’oportunitat de triar el material però no s’enganyi, estarà encadenada de per vida a alguna i segurament vàries coses, persones, sentiments, ideals, etc.

—No n’ha sentit mai a parlar de la llibertat? —s’afanyà a dir, ella.
—A veure... Amb alguns exemples ho veurà més clar: Veritat que el pagès està unit a la terra? I no em negarà que l’enamorat esta subjecte al sentiment amorós? De la mateixa manera que l’altruïsta té la necessitat d’ajudar, o l’hedonista, el seu constant desig de saciar-se. Facis el que facis, siguis com siguis, ningú se’n lliura de dur una cadena, la seva cadena, la que el defineix, la que ha escollit lliurement. Que irònic, no? Lliurement, una cadena! Haha! (ella se’l mirava amb menyspreu) I no tinc més temps a perdre, que sóc un home encadenat al temps jo, i m’espera tot el món per posar-li la seva. Deixi’s d’utopies i aquí va un consell i gratis, que avui estic de bones (la seva pedanteria començava a fer-se insuportable): quan abans es faci a la idea de que estarà encadenada, abans el pes serà menys feixuc. I ara digui’m: quina cadena tria?
—Aquesta —va dir, assenyalant la de ferro sense ni mirar el mostrari.
—És la seva tria.— I amb una rapidesa extraordinària li va col•locar al turmell. —Per cert —va afegir, mentre es posava dret— no sé si li havia dit, que és indestructible...

El venedor presumptuós va baixar al carrer i quan era a punt d’obrir la porta del cotxe, un soroll estrepitós el va sobresaltar. Va mirar al capó i va poder comprovar que es tractava d’un peu tallat pel turmell, amb una cadena de ferro que l’envoltava fortament. Gotes de sang regalimaven per la carrosseria fins a lliscar sobre la maleta que li havia caigut al terra per l’ensurt.

1er accèssit - Concurs de Microrelats Cugat.cat
Microrelat "Quina cadena tries"