Passada la mitjanit em descalço i camino sigil•losa sobre el parquet cap a la porta. No l’obro; ni tan sols m’hi repenjo. Em poso els cabells rere l’orella, tanco els ulls i escolto atentament. No et sento però puc imaginar-te al darrere, estirat al llit en una postura impossible, segurament amb els llençols a terra. Com si et veiés: ben agafat al coixí a la manera dels infants en nits de tempesta. Després, la teva respiració compassada, delatada pel moviment de la voluptuosa panxeta.
Seguidament acluco els ulls amb força per provar d’introduir-me ens els teus somnis, en els que ambiciono sempre ser-hi present. De sobte, esternudes pel que crec que és pols d’estels. Tot d’una levites empès per l’impuls de la lluna que ha entrat per la finestra. L’habitació ha deixat de tenir parets. Ara s’escolta una música produïda per la fricció de les constel•lacions i que és la cançó de bressol més bonica que mai ningú hagi escoltat. Exactament així estàs, bressolat per l’espai sideral i el teus cos es fusiona amb l’univers.
Sobtadament, el cruixir dels mobles antics em sobresalta i obro els ulls. Poso la mà al pom de la porta... però de seguida la retiro. Crec sentir la lluna tancant la finestra. Estaràs bé...
Hi ha una cosa que faig, que no sabràs i que està bé que així sigui. Es tracta d’un secret entre tu, jo i la pols dels estels.
 |
| Fotografia: Marijana Pipe Pipileva |
“Vibracions dels estels; vibracions d’una naturalesa més subtil que no diuen pas res a l’orella, però que ens porten noves d’altres mons llunyans, i les escriuen a la nostra retina o a la placa fotogràfica. Vibracions, en fi, que omplen l’espai immens i són causa de l’harmonia més fina i més universal: l’harmonia de la llum”. (Lluís Rodés -astrònom-)
E X Q U I S I T . . . ! ! !
ResponEliminaAixò són paraules majors!
EliminaGràcies, Toni.
Una atmosfera realment màgica.
ResponEliminaEra una mica la idea...
EliminaGràcies per l'agradable visita, Xavi!
fantastic relat
ResponEliminaContenta de que t'agradi, Rosada!
Elimina:-)
Secrets que ressonen a l'espai.
ResponEliminaS'escolta la llum....
Secrets compartits amb tots els que ho llegiu.
EliminaMoltes gràcies, Xavier!
Magnífic relat, no sé si exactament relat. En llegir-lo et sents partícep d'uns moments especials, vivències al marge del món que trepitgem en el dia a dia; i si se't fa present aquest enlloc és gràcies a l'habilitat de qui ho ha escrit... em poso els cabells rere l'orella... la lluna que ha entrat per la finestra... no et pots introduir en els somnis aliens, com tampoc ningú es pot introduir en un somni propi. Potser per això, la mà es retira del pom de la porta. Es poden obrir les portes dels somnis ? S'han d'obrir i deixar que la realitat faci de les seves? M'ha agradat molt aquest viatge fins a la porta que ens has fet compartir, Núria, escrit amb pols d'estel... :-) (Joan Quisapquè)
ResponEliminaM'has descobert, Joan. El que voldria jo, és tenir la clau de la porta dels somnis. Però mentre no la trobo, provo d'introduir a tot el qui vulgui en els meus. Veig que tu hi has entrat i a més a més t'ha agradat l'estada, i això em complau d'allò més.
EliminaMoltes gràcies i mil somriures per a tu. :-)
Hi ha una cosa que faig, que no saps :
ResponEliminate leo , a veces , como escucharía un cuento de labios de alguien que desea que nunca olvide soñar con los ojos abiertos o cerrados que no olvide como se disfruta en silencio de una puesta de sol.
Hi ha una cosa que , ara, si saps.
Un abrazo.
Hay una cosa que ahora sí sé: que compartimos la misma sensación al leernos.
EliminaUn abrazo.
PD: Mmm... ¿No quedaba pendiente algo de un premio? ;-)
Boníssim noia!!!
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Carme!
Elimina