Guspires vives

A dins la casa som determinació de ser guspires vives, essent
Reservat el dret d’admissió a les llàgrimes. Cubells de somriures
Pel costat d’on venen els premis de la pell tocant pell a temps de son.
De dia volem llum, obrim cortines. De nit, la nit ens queda.
I a cada pas, a cada mirada, a cada bleix suspès en l’aire, el dubte.

Parets de vidre apuntalen estims ferrítics
Sent fonaments de lletres que fletxen els cors dels qui l’habiten.
Agorafòbies, de tant caliu com ragen rajoles, estenent
Pertinences de versos, baguls de poemes i mots d’ensucrats estims.
Demanar més seria excessiu, com l’immillorable aixopluc.

A la primigènia intenció anem afegint fulles de calibratge intens
Fent-ne primaveres de tardors, estims d’enyors i amors de versos
Fent onades de notes xiulades quan al terra ens abracem confiats
Per desfer-nos després de fondre’ns, entre oceans arrissats
Entre abraçades de confiança amatòria que guspireja com el foc.

D’aquest foc de xemeneia que escalfa ànimes tèbies i caldeja afectes
Concedim fer el port on deixar-nos a l’abric els cossos anhelats i
Construïm envans que imanten empaties on res no ens falta
Ni ens cal al solstici on serem estiu perenne a pessics de cor
Perquè ja no volem perifèries, quan l’estim regna la casa.

 

Antony McBonet & MartinaH

Fotografia: Montserrat Diaz

Del poemari La Casa dels Estims (A.M.B i N.H.)