Em nego a perdre'm en el fons sempitern del teus ulls.
Com em nego també a necessitar aquell somriure tímid que et surt quan no saps què dir.
I em negaria a voler més de tu en grans dosis; amb poc ja no faig res.
Nego la por que tinc a sobreviure’t, per l’evidència de no poder suportar la vida si no hi ets.
Seria idoni negar-me a negar-te però mai he fet l'escaient, i no et faré l'excepció.
L'única certesa de tota aquesta boja contradicció és que em nego i em negaré a oblidar-te. Ho subscric, ho nego.
“L’home està sempre disposat a negar tot allò que no comprèn” Blaise Pascal
i encara així en la vida faràs camí transitant-lo dient: sí
ResponEliminaM'agrada això de "em negaré a oblidar-te". Amb la voluntat s'han de poder dominar els sentiments.
ResponEliminaNo és que ens neguem a oblidar qui ha compartit la nostra vida. Senzillament no és possible.
ResponEliminaGràcies Antoni, Helena i Pau per la vostra lectura, és d'agraïr... :-)
ResponElimina