És aquella llum que a través dels vitralls et difumina,la que em fa glatir.
És la llum de cada matí,
la que em recorda que et tinc com a preuat tresor.
Llum d’or en joiell que portes d’anell al dit;
aquella és i no una altra.
La llum que falca, la llum perfecta que el fotògraf cerca
i si sabés que tu la dus sempre damunt...
És la que et canvia el matís de l’iris
que esperant ser mirada, em fa tenir el cor en un puny.
És aquella llum que et desdibuixa fix
la que repasso amb autèntic deliri i embriagador desig.
Un gran poema i una preciosa foto !
ResponEliminaI jo més que contenta de que t'agradi tot el conjunt.
EliminaGràcies Ar!
de llum i sent llum llumenes versant llums
ResponEliminaLlumenar versant llums és molt més del que... molt més que tot!
EliminaMoltes gràcies, Toni.
Brillant, perquè sense llum no es projecta cap ombra.
ResponEliminaMolt agut, Josep. Tens tota la raó.
EliminaUn plaer tenir els teus comentaris.
Un plaer llegir els teus articles. Habitualment no faig comentaris.
Elimina