Desprendre’m

M’obriria en canal per desprendre’m...
...per desprendre’m d’aquest cos adherit a estranyes extravagàncies, estrambòtiques i extraordinàries sensacions; il•lusions?
M’obriria amb un punxó que arranqués terminacions, no tangibles, però intel•ligibles del capriciós destí; cretí!
M’obriria en canal i em desprendria de mi. De sensibilitats inaudites, focs roents, pells rasurades, protèrvies infinites.
M’obriria i no en deixaria res. Ni entranyes ni vísceres cruixents que deixen rastre als cors latents, raspant immutables migranyes.
M’obriria i ho trauria tot, deixant pas a la fredor, despreocupat de tensions, emocions, recòndits racons, idiotes pocions, ximplets, beneitons.
Agosarat qui s’aventuri s’exposi s’atreveixi a contradir un ferit cos obert en canal; ja no fa mal.
Valent? No; desesperat, encarcarat, trontollat de tot i res. Per déu... desfés!
M’obriria en canal per desprendre’m del pes...
... per desprendre’m del que se’m va donar i no em pertanyia; o era al revés?

Fotografia: Anke Merzbach