I ho vas deixar anar com qui exhala l’últim sospir de vida.
Em va fer gràcia pensar que em veies com una delicada flor a punt de ser marcida. Encara somric quan hi penso.
I vaig imaginar que no pot haver res més delicat que un pètal de rosa fresca sobre un llit de punxes.
I m’hi vaig veure dormitant plàcidament, recollida i guarida entre els teus braços. Tu a sota, protegint-me, suportant els talls de les punxes. Dessagnant-te per la meva delicadesa.
Quan hi penso... t’asseguro que no sóc gens delicada.
Oh ! altre cop la teva delicada MÀGIA
ResponEliminaDelicada màgia? Oh! Gràcies, Arnau!
EliminaGENIAL !!!! Delicatessen en estat pùr !
ResponEliminaDelicatessen de comentari, Fidel!
EliminaLa delicadesa atrau pel contrast. Molt bo el final!
ResponEliminaTens raó Sílvia; suposo que sorprèn el contrast del final... Merci!
EliminaTot és segons qui mira...per a ell , si ! malgrat las punxes, que tambè té una rosa i per això mateix, no deixa de ser delicada...
ResponEliminaMolt ben contraposat , felicitats !!
Artur, m’agrada molt la comparació que has fet, de les punxes de la rosa, amb les del llit.
EliminaI tens tota la raó: no per això deixa de ser delicada. Gràcies!
Delicada, bleda, mai.
ResponEliminaHelena, està més que clar que es pot ser delicada sense ser bleda, toia o fleuma. Jo parlo d’una delicadesa més “etèria”...
EliminaI es desfeia entre sospirs... ;)) Maco, molt maco.
ResponEliminaBon vespre, Martina! :0)
Gràcies cantireta! :-)
Elimina