Com feia diàriament hi passava pel costat, amb indecisa seguretat. Se’l mirava sense aturar el seu pas i seguia el camí rutinari.
Sempre amb el temps just...
Un dia més, se’l mirava de reüll i continuava el seu viatge, tot pensant què hi deuria haver en aquell pou misteriós que tant la inquietava.
Però una nit ja al llit, en la que tenia pessigolles als peus i se’ls sentia prou lluny com per no gratar-se’ls, va pensar en posar el despertador uns minuts abans; el just per no sentir-se culpable. Culpable per saciar curiositats.
I aquell matí, amb el pols accelerat a uns metres del pou, se sentia com la nena juganera que feia temps havia deixat de ser.
Quan hi va ser davant, encara amb la respiració entretallada...
va aclucar els ulls i es va enretirar fent un pas enrere.
...
L’endemà, com cada matí va passar-hi pel costat, ben a prop i el va tocar suaument amb la punta del dit. I li va semblar que fins i tot, li picava l’ullet.
I és que no hi havia res, que la fes sentir més viva que l’emoció de la curiositat no saciada.
La curiositat i l'empenta són molt bones per a la creativitat. A mi també em fa curiositat de saber què s'amagava en el pou!
ResponEliminaMantenir encesa la curiositat és bo per a fer créixer la imaginació i sentir-nos més vius i creatius. A mi també em pica molt la curiositat, què hi deu haver dins el pou? ;)
ResponEliminaHelena i Sílvia, jo també estic encuriosida en saber què s'amaga dins el pou.
ResponEliminaPerò, i si fent-hi una ullada indiscreta, la realitat no compleix les expectatives posades?
Què passaria llavors amb la il•lusió que té cada matí la nena dels cabells daurats, i que la fa sentir viva? Val la pena arriscar-se?
Merci pels comentaris!
La innocència és contrària a l'experiència, diu Edith Warthon. Jo crec que s'hauria d'arriscar.
ResponEliminaJo crec que no... No val la pena... M'agrada
ResponEliminaAnònim, jo també crec que no val la pena arriscar-se.
ResponEliminaPerò una altra cosa és tenir la suficient fortalesa com per no fer-hi l'ullada...