La dona discreta

Aquella misteriosa dona tenia el poder de ser quasi imperceptible per la resta.
Ella, sempre tan correcta, prudent i discreta, aparentment perfecta a ulls dels altres.
Una pell suau i blanca, quasi transparent cobria un sac de febleses mal curades.
Tenia un caminar gràcil, gairebé volàtil, un pas fràgil però decidit sempre sota aquella trista mirada.
Havia après a passar desapercebuda tal i com s’havia proposat des dels inicis. Tanmateix, quan la societat l’obligava, podia donar una imatge excel•lent, responent a les peticions vanitoses d’aquesta. Feta l’actuació escaient, es treia la màscara de falses aparences i tornava al seu tarannà reservat.

Posseïa un secret però, que no li costava gens d’amagar gràcies al do de l’invisibilitat. Seia en un banc del parc de la ciutat grisa i hi passava llargues estones observant, analitzant, calculant cada gest, cada paraula, cada reacció d’aquells éssers escandalosos.
Gràcies a la constant contemplació i gairebé sense adonar-se’n, havia adquirit la capacitat de manipular-los.
Però aquella dona assenyada, i sensible en la intimitat, no gosaria mai d’utilitzar tals coneixements.

Una tarda, en la que estava asseguda al banc i la va sorprendre la tempesta, va aixecar-se de sobte amb la sensació que ja no li quedava res més per aprendre del predictible ésser humà. I mentre caminava sota la fúria de la pluja, es va encendre una guspira a dins seu que la començà a cremar i a ofegar.
Mai un cel com el d’aquella nit de gènesi havia emès tants llamps, que punxaven com milers d’agulles.

A l’endemà una dona nova trepitjava a pas ferm els carrers de la ciutat, no deixant a cap home o dona indiferent.
Totes les armes que tan acuradament havia desat, van ser desenfundades amb força i certa ràbia. Va aplicar les habilitats apreses aquelles llargues hores al banc del parc i va començar a manegar aquells éssers imperfectes. Els conduïa tal i com a ella li abellia. Dirigits al seu capritx, seduïts, manipulats... Tal era el poder que havia caigut a les seves mans i que ara ja s’havia apoderat d’ella...

Van passar els anys, i el parc en el que la nostra dona havia passat tantes hores asseguda, ara era trepitjat per un edifici fred de vidre.
Diuen que les nits de tempesta si es mira atentament els cristalls de l’edifici, es pot intuir una gràcil figura. Es tracta de la dona discreta, serena, delicada que mai ningú va voler veure i que ara és perceptible tan sols pel àngels.