La capsa

Aquella dona fascinant, fascinadora, cada dia treia a lluir la seva capsa de secrets.
Era una capsa d’orfebre, amb pedres incrustades, gran i lluent. Un estoig elegant i captivador que produïa moltes curiositats, certs anhels i alguna que altra enveja.
Presumptuosa ella, es vanagloriava de la seva capsa màgica.

Començava el seu ritual posant-se-la sobre les cames. I la lluentor de la capsa atreia mirades tafaneres que acudien a l’espectacle, abduïdes.
La propietària de l’objecte meravellós explicava amb els seus grans dots d’oradora, les mil i una característiques del contingut. Això sí, mai era clara amb el continent, cosa que feia la preuada capsa més atraient.
Acabada l’explicació amagava l’estoig i se l’enduia.
I el públic esbalaït tornava a les seves llars tot captivat encara, pensant en la sort d’aquella dona que posseïa aquells secrets tan màgics.

Entre la gent però, al darrere de tot hi havia un home que amb els anys havia après a desconfiar de la seva pròpia ombra.
Aquell home acudia cada dia, sens falta a la cita. I escoltava entre els altres a la posseïdora dels secrets.
Els assistents cada vegada se sentien més seduïts pel misteriós objecte, però a ell els dubtes el martiritzaven.

Un dia es va decidir a seguir-la, un cop va acabar el seu discurs. I en un descuit en que va deixar la capsa sola, l’home encuriosit la va obrir.
Llavors va poder comprovar el que temia...
De la capsa no en va sortir més que fum. Un fum que enterbolia el fons de l'estoig màgic. I uns minuts després, un cop esvaïda la fumera... res; una capsa buida, insubstancial.

Va tancar la caixa sense que se n’adonés i va tornar a casa entre decebut i satisfet.
Va entrar a la seva habitació i va obrir el calaix de la tauleta de nit. Allà hi desava la seva particular capsa de secrets de metall. Va obrir-la i hi va desar un paper en el que hi havia escrit el nom de la dona i al costat, un verb imperatiu que deia... oblida-la.