Encara que de fet, ja li havia anat bé no haver de prendre decisions. La brúixola decidia el rumb i ell tant sols es limitava a seguir el destí que assenyalava aquell aparell infernal.
Si el que marcava era el nord, ell seguia la senda, sense preguntes. Obeïa sense cap més plantejament. Els punts cardinals no eren més que estacions, cicles marcats.
Tot rutllava sota els paràmetres establerts. Els horitzons eren similars als de la resta de mortals orientats i desorientats alhora.
Però un dia en el que la foscor regnava sobre els paratges de llurs quotidianeitats... la brúixola va ser trepitjada pel seu servil caminant.
L’abisme incert va obrir-se, cobrint-li les entranyes d’un terror immens. Què seria d’ell sense el seu fidel guia? Cap a on encarrilaria els seus pensaments? A on es dirigirien les seves indecises passes?
I quan l’alba va sorgir del cim en el que mai havia parat atenció, va començar a experimentar una sensació totalment desconeguda. Se’n deia... llibertat.
M'agrada moltíssim! Per a mi els blocs són aquesta llibertat. Tot i que continuï tocant de peus a terra.
ResponEliminaGràcies Helena! Somiar i ser lliure és absolutament compatible.
ResponEliminaA mi eso me pasa cuando dejan de whatsappearme.
ResponEliminaDesde mi punto de vista, hay grados de libertad como en las ecuaciones que describen el movimiento.
Uno no puede escapar a su sino, de no ser que le guste soñar mucho o se refugie mentalmente en el espacio virtual no time-no movement.
Anònim, sempre pots posar el whatsapp en silenci, si el que vols és experimentar més sovint aquesta sensació.
ResponEliminaRealment creus que un no pot escapar del seu destí? Potser primer ens hauríem de preguntar si existeix realment el destí.
I per altra banda dir-te també que caldria diferenciar entre el món dels somnis i els espais virtuals, que no tenen perquè anar de la mà; tot i que és fàcil caure en l’error i enllaçar-los...
que bonic !
ResponEliminal'escrit la veu l'imatge
que relaxant !
Com tu, trobo que l'adaptació radiofònica que ha fet Ràdio Nova ha ajudat a crear certa esfera de pau.
EliminaGràcies!
Es molt bonic, té molta màgia en les seves paraules !!
ResponEliminaBenvinguda sigui sempre la màgia! Gràcies, artur.
EliminaLa seva Blogger increïble, vaig tenir la sort de visitar aquest bloc
ResponEliminaÉs d'agraïr...
EliminaSalutacions.
Cordials salutacions de blogger indonesi, el seu article està ple d'inspiració
ResponEliminaMoltes gràcies, Muara. M'alegra que sigui del teu gust.
EliminaEscucho tus palabras y me recuerdan el susurrar del agua que brota de las fuentes escondidas.
ResponEliminaEscucho agua que aguarda la llegada inesperada del caminante perdido.
No debería ser así ¿verdad? pero me regalas el caudal de una sed que deseo breve en ti.
Petó.
Puede que la brújula nos oriente hacia el agua que nos calma esa sed. Quizás sea fuente o tal vez oasis, pero agua al fin y al cabo, sea cual sea su forma.
EliminaA mí me regalas sonrisas licuadas, con tus palabras. Siempre son grata sorpresa, dicho sea de paso.
Un beso, Jaime.