Mil bocins

Un cop va deixar els dubtes enrere, va penetrar a l’habitacle de parets vermelles.
L’ambient era humit i, entre tenebrós i seductor.
Caminava tímidament però decidit a trobar quelcom interessant.
De sobte allà, enmig de l’habitació, va veure una taula gran i alta. I just a sobre, un enorme i lluent gerro de vidre, molt semblant al cristall de bohèmia.
Brillava com infinites llums en forma d’estels, dins un firmament ferotge. L’enlluernava i l’atreia. S’hi apropava però la taula cada cop semblava més amunt. S’hi atansava, hi pujava, s’estirava a tocar-lo i no hi arribava. Ara amb els dits s’hi allargava, de puntetes.
De sobte el va poder fregar amb la punta del dit però, deuria fer-ho més fort del que es creia, doncs... va caure al terra fent un soroll que va ressonar estrepitosament al seu cap.
Es va trencar en mil bocins que es van escampar per tot el terra enrajolat. Mil bocins que es convertiren en infinites partícules.
Impossible de reconstruir, es deia.
I, per primera vegada, es va sentir com l’ésser més menyspreable. No va ni fer l’intent de refer res.
Va fer mitja volta. I es va dirigir cap a la sortida tot trepitjant els cristalls que, amb la remor al seu pas, el delataven i li recordaven en quina mena d’ésser s’havia convertit.
Va tancar la porta i en aquell precís instant es va adonar de quelcom que li havia passat desapercebut. I és que el gerro de cristall lluent es va trencar en el mateix moment que va girar el pom de la porta per obrir-la, i no pas després.