Titelles

Dins d’una capsa de fusta desada dalt, a les golfes, hi conserva les seves titelles especials.
De tant en tant sent la necessitat de pujar-hi i obrir la capsa per veure-les, moure-les, però sobretot, escoltar-les.
Sap que no li fa cap bé, això. No recorda la quantitat de vedades que pujant l’escala que du a les golfes, ha fet mitja volta. Però la temptació i la curiositat són drogues poderoses.
I amb la respiració entretallada i les mans tremoloses, obre la capsa i se les mira, fascinat.
Els hi col•loca bé els vestits atrotinats, se les mira esbalaït i espera a que alguna d’elles li parli.
I estirat al terra amb les mans sota la barbeta es disposa a escoltar bocabadat, les seves interessants històries.
Un cop escoltada la de la més impacient, falla. No se’n recorda de l’”especial” caràcter de les seves “especials” titelles i es decideix a donar la seva humil opinió. És aleshores quan comencen els malentesos, les discussions, els retrets dirigits al titellaire sorprès.  Se n’adona que per uns instants havia oblidat que les seves titelles exploten de fúria quan algun atrevit titellaire mostra una opinió contrària a la seva. I es mossega la llengua amb força. Demana disculpes i calla.
La següent titella comença amb la seva història, com si res hagués passat. I la torna a escoltar fascinat, però aquesta vegada amb les mans davant dels llavis; i calla.
Així successivament fins que totes les titelles han deixat anar les seves particulars visions.

Tanca la capsa. Mira per la finestra i empassa la sang amb gust de dignitats amargues.
I intenta treure’s del cap la imatge temptadora en la que agafa la capsa i la llença per la finestra.
Com deu ser una vida en la que el titellaire no és la titella? Com deu ser una vida amb la llibertat i la dignitat per bandera? Deu ser genial... es diu.