Un racó en el que es permet somiar. Tanca els ulls i estén les ales...

dilluns, 25 de maig del 2015

Y llega un momento

Y llega un momento en el que asumes con pasividad espasmódica que tus pasos preceden otros pasos, puede que iguales.
Que tus pies hace tiempo que caminan solos sin obedecer órdenes ni impulsos. Ya no recuerdas cuál fue el primero y ni tan siquiera te preocupa cuál será el siguiente. Tú solamente, caminas...
Un paseo a base de asfalto plano o como mucho, grava, que resbala pero no peligras. Las piedras las esquivas, más que nada, motivado por la ley del mínimo esfuerzo.
Caminas y respiras. Tanto te da que sea aire puro como monóxido de carbono, pues al fin y al cabo, ya tienes los días contados.
Y ya que hablamos de cuentas... Si alguien te informa, atónito, de que dos más dos son cinco, asentirás más o menos convencido; no por falta de argumentos sino por ausencia absoluta de ganas.
Y en tu recorrido, no harás ni el intento de alzar la vista para seguir un icono. No tienes mitos a los que admirar y mucho menos crees que nadie deba imitarte. Los pedestales te dan vértigo, y el sendero sigue.
No te confundas, no es hastío, pero no gastes saliva en discutirlo si acaso dudan.
Un individuo que camina sin prisa ni pausa...
…y llegará un momento en que los momentos se agoten. Pero ahora mismo te importa poco, por no decir menos, por no decir: nada.

Fotografia: Adrian Schiegl

"Quisiera que siempre fuera así -dijo él. -Siempre es sólo un momento -respondió ella." (Michael Ende)

divendres, 22 de maig del 2015

ConVERSes amb el mirall

ConVERSes a dues veus entre els miralls respectius, de/amb Joan Quisapquè i MartinaH:

Ja vindran unes altres hores interminables 
d’un hivern aspre, de carrers deserts.
I ens arraulirem altre cop
vora un foc incert,
i ens tornarem a explicar,
a la nostra manera,
aquelles històries que anem reescrivint
de fred en fred.

Cantarem, amb l’afonia d’un cel oxidat,
mots malferits d’aquells capvespres
humits de foscor davant d’un mar isolat.
Recitarem, amb la claror de l’himne,
versos resplendents d’aquelles albes perfumades
pel flaire intens de les pells ablanides
d’estimar i de sexe sadollat.
I ens adormirem exhausts,
altra volta, de matinada.
Abrigats amb la vànova de l’aparença,
embriacs de ficcions.

No pateixis, no és oblit ni despit,
ens tornarem a trobar a la força.
Ningú més ens pot bressolar
amb la lectura d’uns contes
que només tu i jo sabem.

Però ara no és temps de recolliment,
encara.

Volen ocells allà fora i el cel canvia de color,
potser plourà
i les converses i les cerveses són daurades i fresques.
Les rialles també saben ballar
càndides cançons d’amor
i els silencis es remouen inquiets
amb les pessigolles barroeres del desig.

Ja m’he vestit per sortir i porto ben pentinada
la nuesa,

si no estic més amb tu,
mirall,
no és pel què reflecteixes
sinó pel que no pots conèixer,

les estàtues recullen impassibles
les femtes de les aus,
però no poden albirar
els núvols prolífics de la follia
allà on el somni i l’horitzó es confonen.
Ja en parlarem,
mirall...

En el temple dels miralls, vaig buscar-te... Va ser fàcil reconeixe’t d’entre tots els espills, per la teva mirada inquisidora...

Si no estic més amb tu,
mirall, 
no és pel teu reflex.

No crec en miratges
ni en egos inflats.
Les meravelles del món
no les ofereix cap òptica,
i no és retòrica.
No t’evito,
mirall;
senzillament no et necessito,
ja no em tempta contemplar-te.
Ara no em calen aprovacions,
no busco esguards ni condicions.
Vull trencar cadenes
i esmicolar cristalls,
sagnar descalça
en collir assutzenes
per prats i valls.

La bellesa pura
de l’alegria i de la tristesa
s’oculta rere els vitralls.
Busca darrere teu
i recorda’m cristal•lina,
oblidat mirall.

Recordo un temps,
de rellotges de sorra,
en que et contemplava embadalida.
Van ser dies d’espelmes de plàstic
a mitjanit
i copes plenes de converses buides,
bombolles frívoles
d’una odiosa poesia vàcua.

No tinc malenconia,
puc desvestir-me de les sedes aspres
per a tornar-me a revestir de pells
sense plors ni paüra.

Ja no m’admiro davant teu,
mirall malaguanyat,
perquè m’estimo sense buscar-te
en el ventre de les vanitats.

Vull que sigui la vida
qui em narri la història,
que el vent m’empenyi
deixant al seu pas
cada pedra amb la que he d’ensopegar.
Romandre amb els núvols als peus,
empassant-me les hores del rellotge
que, amb els grans de sorra, algun dia
escriurà la paraula
fi.



                      Joan Quisapquè & MartinaH


Fotografia: Victoria Audouard

dissabte, 9 de maig del 2015

És en va

De res ens serveix fer-nos preguntes.
De res, construir castells en l'aire.
Res importa en aquest paradís de gust de caramel d'anís, que embriaga i aclapara.
És en va, provar de canviar el destí escrit a tinta xinesa.
Sempre hi haurà un vent que t'escabelli el teu pentinat a base de fixador barat.
Debades, esperar que una ploma no enderroqui el castell de cartes que t'has esmerçat en alçar dia a dia. Més valdria haver-se-les jugat, et dius alguna vegada...
Però no t'escalfis el cap, és en va, com ho és pensar. Com ho és emocionar-se en quelcom que en un instant desapareix.
No hi ha consells avui, ni tampoc consens, perquè no calen, i són banals en aquesta estació anomenada incertesa.

Fotografia: Attila Kozó


diumenge, 26 d’abril del 2015

Plomo

Tus besos
saben a plomo.
Plomo
Imatge: Adam Martinakis
que me vuelve
pluma.
Plomo
como el metal
que al suelo
mis pies sujetan,
cuando tus besos
ingrávidos
se empeñan
en volverme
pluma.
Pero yo 
prefiero el plomo,
su óxido
y tu aplomo
-volar es amar,
malogrado palomo!-.
Plomo
que me vuelve
pluma.
Besos
con sabor a
plomo.

dimarts, 21 d’abril del 2015

Dius que vols ser aigua

Dius que vols ser aigua...
Com t'imagino de pluja -de vegades fina, d'altres tempesta- però líquidament aigua, et dic que et veig reposar en un bassal, dels que xipollegen els infants amb bótes noves.
I tu t'enfades perquè vols ser aigua que brolla, que corre i es transforma. Llavors et canvio per mar, per extens oceà que dóna vida a la fauna marina, però tampoc et convenç.
Quan crec que ho entenc, et dic que potser prefereixis ser deu o aiguaneix, l'inici, gènesi d’aigua pura. Però res, sembla que no l'encerto.
Aleshores em dius que vols ser aigua en totes les seves formes, no principi ni final, vols ser immediat però perpetu -amb prohibició del mai i del sempre-, de riu salat i mar dolça, però d’un convençut sòlidament líquid.
Dius que vols ser glop sadollat, gota de rosada i cascada de llàgrimes. Aigua, em dius, vull ser aigua!
I és quan gairebé desisteixo, que et desglaces davant meu fins a esquitxar-me la cara, que ho comprenc per fi, no ets aigua no, ets l'Aigua.




diumenge, 19 d’abril del 2015

Sense títol

Anava a escriure uns versos de color i d’alegria, que rima amb l’arrogant harmonia, però no ho faré.
No ho faré perquè avui no em ve de gust dansar per l’arc iris.
Perquè avui tinc ganes d’escolar-me per la claveguera i ser companya de les rates, de la foscor i la podridura.
Perquè també m’agrada remenar la brutícia i embrutar-me.
Perquè em quedo uns instants ensumant la gasolina fins que em penetra a la gola.
I tant em dóna el que diguin si gaudeixo de la soledat, i si em miren molestos, esperant la resposta que no els donaré.
Perquè no m’incomoden els minuts callats.
Perquè avui tinc ganes de fer el gos i vull ensumar el terra.
Perquè ignoro la majoria de les coses i me’n sento orgullosa.
Perquè avui no giraré el cap quan vegi un animal mort a la carretera.
Perquè no em ve de gust allunyar-me del perill però tampoc analitzar-lo, simplement observar-lo amb poca energia. I perquè també existeix bellesa en la basarda.
Perquè tant m’és si avui no estic presentable.
Perquè avui menjaria amb els dits fins a rebentar rellepant-me la greixina dels llavis.
Perquè avui em miro al mirall i em veig a mi per primera vegada, sense complexes ni tampoc vanitats, amb aquell passotisme que els sembla prohibit.
Perquè m’importa ben poc si incompleixo les regles de la correcció, i avui sóc enemiga dels protocols.
Perquè no m’afligeix no ser encantadora però m’apassiona encantar-me amb les petites coses ignorades.
Perquè vull respirar alleugerida sense cap més impediment que la nicotina als pulmons.
Perquè avui no sé què és la dignitat però em respecto a mi mateixa.
Perquè avui ho vull així, així de senzill.

Fotografia: Kyle Thompson