El senyal

Com un rellotge, cada dimarts a un quart de deu del matí acudia a l’entitat bancària a fer les gestions habituals. Una vegada finalitzades s’asseia al banc de la sala d’espera “amb vistes” als treballadors i més concretament amb bona panoràmica a la dona dels cabells pèl-rojos.
S’afluixava el nus de la corbata, obria el diari i se’l posava davant, just per sota el nas; de manera que podia mirar, pràcticament sense ser observat.

Puntual, a dos quarts de deu, aquella dona de pell translúcida i faccions gregues de perfecció àuria, es treia les ulleres i les desava curosament a l’estoig. Aquell era el senyal, l’avís que ell esperava amb delit des que el sol sortia per la finestra fins que emmotllava el coixí al vespre.

Un dimarts més, s’hi trobava palplantat un cop s’havia fet palès el senyal. Va empassar saliva, i amb alè contingut es va disposar a contemplar l’espectacle.
La dona observada va alçar el braç lentament. Amb gest delicat es va tocar el monyo que s’havia fet de manera desenfadada amb un llapis i que li donava un aspecte encara més atractiu, si és possible.
Va començar a fer lliscar l’Staedtler  per sobre els cabells sedosos, fins a desfer-lo del tot. Tot seguit van caure-li flocs de cabell per sobre les espatlles, suaument, com a càmera lenta. Una cabellera ondulada, vermella i flonja que desprenia olor a xampú de flors silvestres.
L’home estava totalment embadalit i s’afluixava encara més el nus de la corbata.

Va poder observar que un dels cabells, rebel, se li va quedar adherit a la comissura del llavi. (engelosia....)
De sobte, la dona sotjada va treure la llengua sigil•losament fins a apartar-se el pèl envejat. Aquell regalim de saliva li va provocar un gemec al voyeur novell. A l’adonar-se del seu descuit impulsiu, ràpidament va amagar-se del tot rere el diari. Les gotes de suor de l’esquena li feien pessigolles, ara al còccix.

Minuts després abaixava el diari, amb el pols menys accelerat. No hi era. Ja havia marxat a esmorzar. Va esperar uns minuts més a recuperar-se.
Quedava menys pel dimarts següent...

Cançó: "Bang Bang" (Nancy Sinatra)

2on premi relat eròtic

Pantera

Hi ha nits que sóc pantera
nits que el cor s’accelera
i se m’atura el pols.

 

Predadora solitària
sóc pantera sedentària
aguaitant en els xamfrans.

 

No miolo i sóc felina;
te m’escapes com aigua marina
però després... sempre t’agafo.

 

 

Atrapat entre les cordes
en la selva de llambordes,
la nit dilata.

 

Trepo la pell que llepo
i salvatge, t’esgarrapo,
esgarrinxo i esgarrapo.

 

Hi ha nits que sóc caçadora,
udols de ferotge pantera,
nits que el cor s’accelera.

Res a dir

No tinc res a dir. Res interessant a dir, vull dir.

Tu diràs: “Doncs no diguis res.” Aleshores et respondré: “I ja et sentiràs còmode sense que no digui ni piu?”. Llavors faràs amb el cap que sí i jo sabré a ciència certa que voldràs dir que no.
Però si t’he de ser franca, dir-te que no tinc res a dir. No m’he concentrat en el que he de dir per ser aguda o sagaç. Ni ho he pensat; ni de fet, en tinc masses ganes.
Perquè no serà espontani. Saps què vull dir? Probablement no, perquè ni tan sols ho sé jo...
T’asseguro que em cansa dir això a aquell, i allò altre en aquell altre. I el que val per un, a l’altre no el fa content. Quin desgast d’energia i de parlar per parlar!
Doncs no, no diré res. Res important, vull dir. Ni no ni sí, ni a tu ni a mi. Res de res. No diré absolutament res.

Val a dir que n’hi havia un que una vegada digué “No tinc res a dir, i ho estic dient, i això és poesia”. I no et sabria dir... Perquè si et dic que a mi no m’ho sembla, hauré caigut molt baix?
Veus, ja torno a dir el que no he de dir. Si quan dic que no tinc res interessant a dir, no és en va. No te n’adones que he parlat molt i no he dit res? Ja, ja sé que això ho fan molts. Però i si jo no vull ser com molts, ni tampoc com pocs? I si vull ser jo? És a dir, diferent a tots i tothom. I tu diràs: “Quina bajanada!”
I quan la conversa entra en renecs que freguen la falta de respecte, llavors sí que ja no hi ha res fructífer a extreure dels mots dits i dels no dits.
És a dir, que ara sí que sí, que ja no tinc res de res a dir.

Res que t’interessi, vull dir.

 

“No tinc res a dir, i ho estic dient, i això és poesia”. (John Cage)

“La necessitat de parlar, inclús si un no té res a dir, es torna més apressant quan un no té res a dir, així com la voluntat de viure es fa més urgent quan la vida ha perdut el seu significat.” (Jean Baudrillard)

Lícitament indigne

No és per sentir-se’n orgullosa, però a base d‘escoltar els mateixos laments una vegada i una altra en un temps marcat per la desesperació, hom s’habitua a tals situacions. Hom escolta les perennes queixes com qui sent ploure i l’Atenció que és senyora capritxosa, si no s’alimenta d’elements perspicaços, passa de llarg.
És per això que en l’únic que vaig parar (senyora) atenció va ser en la frase final del seu discurs, la que sonava com una sentència: “recuperar la dignitat perduda”.
Seguidament em vaig preguntar per la meva dignitat, la qual no sabia on trobar-la. La vaig perdre en algun moment de la desesperança aliena? Això si és que la vaig tenir en algun moment, és clar... N’he tinguda alguna vegada de dignitat pròpia?

I així, pensant en els racons on podria buscar-la, o en defecte de tenir-ne, el pertinent descobriment, vaig concloure que potser s’estava millor sense ella. Vaig pensar que indignament és una manera prou digna de viure, o si més no, més alliberada.
I com que potser la dignitat no és una qualitat intrínseca sinó més aviat relativa a la valoració dels altres, definitivament vaig decidir que a qui no li agradés la meva decisió de viure indignament, no seria pas el meu problema.

Per una vida dignament indigna!

Si diuen que és l’ultim que es perd… buscaré la dignitat extraviada només que per tenir el gust de conèixer-la. (MartinaH)

Diàleg silent

Nosécom, noséqui, em va engrescar a compartir lletres amb Joan Quisapquè...
Però el cert és que escriure-hi conjuntament ha estat un plaer dels que impregnen amb una rialla enfora i un somriure endins.
Si alguna vegada t’has preguntat si es pot mantenir un diàleg sobre el silenci, i amb el silenci, la resposta la trobaràs en el que hem anomenat:

Diàleg silent

Nu
davant la gran foguera dels versos.
Ballo descalç
damunt les brases dels pianos sense veu.
El silenci és ara fum que s'enlaira i es desfà
i torna als meus ulls en petites volves de neu tèbia...

Nua.
Traspuo més mots dels que abasto;
inspiració fugissera.
Si em trec el vestit, retinc silencis,
ensordeixo amb retalls fònics. Amaga’t!
Fa vent de tempesta i et llevarà notes mudes...

Les ombres, desarrelades, queden amb el cul en l’aire.
Desig i destí comparteixen síl•labes als llavis,
la sang i el glaç a les artèries,
duen restes de pell i de cendra a les ungles.
No guardis la roba. Capbussa't al ventre fèrtil de la tempesta
i, quan calli, recull-ne les llavors d’anhels blaus;
no les abandonis  a l'avidesa dels corbs estèrils del desencant.

Quan el cicle es tanqui sembraré les llavors recollides,
les que un cop de vent efímer va lliurar
a la seva sort o a les mans d’un destí incert.
I arrelat, creixerà un jeroglífic d’ofegats xiscles
del que algun fatxenda, il•lús fatxenda, en desxifri auguris.

Tu i jo, mentre, asseguts al banc dels silencis
amb ulls clucs, tapant-nos les orelles
taral•larejant quimeres, intentant escriure el món
d’una altra manera...

Joan Quisapquè & MartinaH



 

Il·lustració: John Tibbott

La boca és petita per a segons quina paraula. El silenci, en canvi, és immens com un vell casalot familiar: tot hi cap, i tot s’hi perd. “Llibre dels minuts" (Gemma Gorga)

El sostre del cel

Incòmodament asseguda sobre roques i cargols de mar observava un infant. Li agradava aquella platja d’Alcanar per l’escalf de les petxines i les arrels maternes. Una escalfor que penetrava pels porus de la dermis de l’ànima.

Es va adonar que havia perdut la noció del temps mirant aquell nen, segurament de la mateixa manera que ell en jugar amb un globus vermell i lluent. Però va arribar el moment inevitable en que al menut se li va escapar el globus escorredís. Va triar la roca més grossa sobre la que alçar-s’hi de puntetes, amb la frustrada intenció d’atrapar-lo.
I així, mig enlairat com estava, semblava que esperés que el cel disposés d’un sostre en el que s’hagués aturat el seu globus vermell.

Mentre l’observava en tan entretinguda tasca va imaginar què succeiria si el cel tingués sostre. Què passaria si el que creiem etern té una fi? Què en seria d’aquell entramat d’emocions que ideem idíl•licament perpètues? I quina lleugeresa la coneixença de la mort del dolor agut!

Saps, amiga, del límit de la vida? No facis cas dels rumors de caducitats. Jo certifico, pel poder del meu cabal de sang en vena, que quan neixes ja tens una fi. I no només parlo del cabal de la vida, amiga; em refereixo al Tot. Del què passaria si la font que brolla en constància, deixés de rajar aigua. De l’infinit, finit.

Segur que vols saber què esdevindria si el cel tingués sostre? Ja saps què has de fer: posa’t de puntetes i prova a acariciar el cel...
Jo trio romandre asseguda sobre petxines, que m’escalfen la dermis de l’ànima.

Fotografia: Anka Zhuravleva

Invoco

No és quan arriba la nit
és quan agito els sentits, que t’invoco.
No en capvespres de tempesta,
t’evoco sempre en dies de sol radiant.
Em nego a recordar-te entre singlots i llàgrimes.
Jo tan sols et rememoro
entre somriures d’orella a orella
caramelles, cançons de bressol i música alegre.
Si t’he de pensar entre crits
que siguin d’èxtasi,
del dolor que emergeix dels coixins de plomes
i les carícies tendres.
No et penso plorar amor meu;
el cor m’encén, no em crema.
T’invoco a emergir del blau del mar
a ressorgir de les cendres del foc que arroenta.
I com a ofrena em beuré aquesta sang, la meva
la que en conjur em llevares de franc,
espectre que apareix i em venera.

 

"Aquel amor aun vibra bajo el impulso de una imagen, mero fantasma." (Jorge Guillén)