És per això que en l’únic que vaig parar (senyora) atenció va ser en la frase final del seu discurs, la que sonava com una sentència: “recuperar la dignitat perduda”.
Seguidament em vaig preguntar per la meva dignitat, la qual no sabia on trobar-la. La vaig perdre en algun moment de la desesperança aliena? Això si és que la vaig tenir en algun moment, és clar... N’he tinguda alguna vegada de dignitat pròpia?
I així, pensant en els racons on podria buscar-la, o en defecte de tenir-ne, el pertinent descobriment, vaig concloure que potser s’estava millor sense ella. Vaig pensar que indignament és una manera prou digna de viure, o si més no, més alliberada.
I com que potser la dignitat no és una qualitat intrínseca sinó més aviat relativa a la valoració dels altres, definitivament vaig decidir que a qui no li agradés la meva decisió de viure indignament, no seria pas el meu problema.
Per una vida dignament indigna!
Si diuen que és l’ultim que es perd… buscaré la dignitat extraviada només que per tenir el gust de conèixer-la. (MartinaH)
Mentre visquem amb dignitat amb nosaltres mateixos...
ResponEliminaAmb la que lliurement triem...
EliminaGràcies, Loreto!
Probablement la dignitat també es regeix pel "ying yang". No hi ha ningú que la tingui sencera, i als que creuen que l'han perduda els en deu quedar una gota.
ResponEliminaFita
És una possiblitat més que possible, Fita.
EliminaD'agraïr, la visita i el comentari.
En algun raconet de la nostra geografia intangible, hi deu haver un espai reservat per a la dignitat pròpia. En realitat, però, no és que en sigui de pròpia. Més aviat és un com una recepte culinària que va passant de pares a fills, i de veïns a veïns, d'amics a coneguts, de visitants a locals, de web a web: cadascú hi posa el seu toc personal i, com deia l'il·lustre pensador, “li poso aquests principis, però si no li agraden, en tinc d'altres”. Després d'aquest “batibull”, a més a més, nosaltres en fem la nostra interpretació. En alguns casos, l'origen del pollastre amb patates, va ser les faves a la catalana.
ResponEliminaI ja no només hi ha a qui li agrada amb més o menys sal, sinó que a qui li sembla dolç (aquest pollastre rostit amb patates) a un altre li sembla exageradament salat. Tot és qüestió de gustos i percepcions i també, per què no, les dignitats, que en algun moment van ser favetes a la catalana (a poder ser, sense menta).
EliminaMoltes gràcies, Octavi!
M'has fet pensar molt, Martinah. No cal preocupar-se per les coses perdudes, ja sigui objecte o subjecte. Ja ho diu la dita: "si vivim coses perdrem". Per exemple, on han ´nat a parar els meus vint anys? I la meva dignitat...? Que els bombin, tu!
ResponEliminaEspero no haver-te fet sortir fum del cap, Antoni...
EliminaVist des del punt de vista de les coses passades i perdudes, estic totalemt d'acord amb tu. Ja se sap: de vegades es guanya, i de vegades... s'aprèn.
Gràcies!
Me quedo con aquel :
ResponElimina“Andeme yo caliente ( lease: auto-creo-me-digno y en caso contrario me da igual-loquepiensen) y ríase la gente”
Porque necesitamos reirnos y es bueno recordar que todos tenemos “sombra reible” , pelusa en el ombligo , viga retiniana en nuestros ojos, regla del nueve nocturno y prueba del algodón diurno.
Vamos que menos preocuparnos del trasquilón en el flequillo y más de no olvidar que la vida es la única prenda de vestir que no puede encontrarse en las rebajas.
Un abrazo de lo más dignoindigno.
...y como es la única prenda de vestir que no se encuentra en las rebajas, nos pondremos las mejores galas. ¿No te parece, Jaime?
EliminaUn abrazo, digno de ti.