Diàleg silent

Nosécom, noséqui, em va engrescar a compartir lletres amb Joan Quisapquè...
Però el cert és que escriure-hi conjuntament ha estat un plaer dels que impregnen amb una rialla enfora i un somriure endins.
Si alguna vegada t’has preguntat si es pot mantenir un diàleg sobre el silenci, i amb el silenci, la resposta la trobaràs en el que hem anomenat:

Diàleg silent

Nu
davant la gran foguera dels versos.
Ballo descalç
damunt les brases dels pianos sense veu.
El silenci és ara fum que s'enlaira i es desfà
i torna als meus ulls en petites volves de neu tèbia...

Nua.
Traspuo més mots dels que abasto;
inspiració fugissera.
Si em trec el vestit, retinc silencis,
ensordeixo amb retalls fònics. Amaga’t!
Fa vent de tempesta i et llevarà notes mudes...

Les ombres, desarrelades, queden amb el cul en l’aire.
Desig i destí comparteixen síl•labes als llavis,
la sang i el glaç a les artèries,
duen restes de pell i de cendra a les ungles.
No guardis la roba. Capbussa't al ventre fèrtil de la tempesta
i, quan calli, recull-ne les llavors d’anhels blaus;
no les abandonis  a l'avidesa dels corbs estèrils del desencant.

Quan el cicle es tanqui sembraré les llavors recollides,
les que un cop de vent efímer va lliurar
a la seva sort o a les mans d’un destí incert.
I arrelat, creixerà un jeroglífic d’ofegats xiscles
del que algun fatxenda, il•lús fatxenda, en desxifri auguris.

Tu i jo, mentre, asseguts al banc dels silencis
amb ulls clucs, tapant-nos les orelles
taral•larejant quimeres, intentant escriure el món
d’una altra manera...

Joan Quisapquè & MartinaH



 

Il·lustració: John Tibbott

La boca és petita per a segons quina paraula. El silenci, en canvi, és immens com un vell casalot familiar: tot hi cap, i tot s’hi perd. “Llibre dels minuts" (Gemma Gorga)