Res a dir

No tinc res a dir. Res interessant a dir, vull dir.

Tu diràs: “Doncs no diguis res.” Aleshores et respondré: “I ja et sentiràs còmode sense que no digui ni piu?”. Llavors faràs amb el cap que sí i jo sabré a ciència certa que voldràs dir que no.
Però si t’he de ser franca, dir-te que no tinc res a dir. No m’he concentrat en el que he de dir per ser aguda o sagaç. Ni ho he pensat; ni de fet, en tinc masses ganes.
Perquè no serà espontani. Saps què vull dir? Probablement no, perquè ni tan sols ho sé jo...
T’asseguro que em cansa dir això a aquell, i allò altre en aquell altre. I el que val per un, a l’altre no el fa content. Quin desgast d’energia i de parlar per parlar!
Doncs no, no diré res. Res important, vull dir. Ni no ni sí, ni a tu ni a mi. Res de res. No diré absolutament res.

Val a dir que n’hi havia un que una vegada digué “No tinc res a dir, i ho estic dient, i això és poesia”. I no et sabria dir... Perquè si et dic que a mi no m’ho sembla, hauré caigut molt baix?
Veus, ja torno a dir el que no he de dir. Si quan dic que no tinc res interessant a dir, no és en va. No te n’adones que he parlat molt i no he dit res? Ja, ja sé que això ho fan molts. Però i si jo no vull ser com molts, ni tampoc com pocs? I si vull ser jo? És a dir, diferent a tots i tothom. I tu diràs: “Quina bajanada!”
I quan la conversa entra en renecs que freguen la falta de respecte, llavors sí que ja no hi ha res fructífer a extreure dels mots dits i dels no dits.
És a dir, que ara sí que sí, que ja no tinc res de res a dir.

Res que t’interessi, vull dir.

 

“No tinc res a dir, i ho estic dient, i això és poesia”. (John Cage)

“La necessitat de parlar, inclús si un no té res a dir, es torna més apressant quan un no té res a dir, així com la voluntat de viure es fa més urgent quan la vida ha perdut el seu significat.” (Jean Baudrillard)